Els Jocs Florals a l’escola: Et regalo un Poema!

21 Març 2014

Uncategorized

dia_mundial_poesia_headerComença el compte enrere cap al Dia Mundial de la Poesia i els Jocs Florals de l’escola! El dia 21 de març es commemora arreu del món el Dia Mundial de la Poesia, http://www.lletrescatalanes.cat/programes/dia-mundial-de-la-poesia, i, com ja vam demostrar el curs passat, des de l’escola volem sumar-nos a una festa tan important com aquesta. És clar que a tall personal també hi podeu participar, per això un n’hem apuntat l’adreça del web.
brossaEl dia 21 de març és el pas previ a l’arribada dels Jocs Florals a l’escola, que celebrarem el dia 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, amb l’acte unitari al pati de l’escola. Des d’avui ja podem anar engrescant tots els nens i nenes, tots els nois i noies, perquè hi participin sense aturador!
Novament, volem que la nostra veu es projecti des del web de l’escola en forma de poema: si us plau, REGALA’NS UN POEMA! Serem capaços d’aconseguir tants poemes com alumnes som a l’escola? Necessitem gairebé 700 poemes… Aquest és el gran repte, des dels més petits fins als alumnes de 4t d’ESO, tots han de tenir el seu poema.apollinairepoema
No us n’estigueu, si us plau! Feu-nos un present en forma de poesia, ajudeu-nos a sentir noves emocions i a conèixer nous autors, els clàssics de tots els temps i les noves fornades de poetes que mantenen viva la flama de la poesia. I en la llengua que vulgueu, és clar!
Ja ho sabeu, podeu deixar el vostre poema en forma de comentari en aquesta entrada del blog de l’escola. També ens hi podeu dir per què l’heu triat i així oferir-lo als vostres lectors amb tota l’estima.
Al llarg de la història, la poesia sempre ha estat la plataforma idònia per refermar la pau i la llibertat. Avui, més que mai, hem de fer valer aquesta veu, i nosaltres amb el nostre gra de sorra aconseguirem que el fet poètic segueixi tenint ressò a casa nostra i arreu.

Subscriure's

Subscribe to our RSS feed and social profiles to receive updates.

151 comentaris a “Els Jocs Florals a l’escola: Et regalo un Poema!”

  1. Iagoo Says:

    El cielo tiene que existir y yo suelo imaginarlo
    si tuviera que alcanzarlo quiero veros celebrarlo,
    el cielo es un lugar tranquilo y limpio,
    los niños del ghetto aqui son angeles jugando entre columpios,
    no hay madres sufriendo ni mas hombres perdiendo,
    no hay favelas ni ancianos en callejuelas pidiendo,
    solo artistas creando con inspiracion divina,
    pintando, esculpiendo, escribiendo poesias y rimas,
    sin traiciones ni sicarios ni centros penitenciarios,
    ni millonarios que roban a golpe de talonario,
    aqui isralies y palestinos serian mas que hermanos,
    la biblia y el corán escritas por las mismas manos,
    no habrian policias ni dictadores aqui,
    no habrian presidentes muertos corrompiendo hasta el fin,
    saludaría a Indir, a Gandhi y a Martin Luther King,
    echaría un basket contra Drazen Petrovic y Fernando Martin,
    fiestas en piscinas de diosas en bikini musica reggae,
    fumarme un blunt con Tupac y Biggie
    beberme un waikiri, mirar el mundo desde arriba,
    viendo pequeñas hormigas perdidas que ven pasar su vida,
    ningun rey que venerar ningun jefe al que escuchar,
    el cielo es un lugar hermoso que yo suelo imaginar,
    ninguna ley que obedecer,no, ni nadie enfermo,
    el jubilo eterno de ver que no pasa el tiempo,
    asi de libre quiero que me imaginéis,
    haciendo un tema con Bob Marley y Jam Master Jay,
    el cielo es bello eso espero quiero hacer de lo eterno un juego,
    abrazar a mis abuelos ver a mi hermana de nuevo,
    sabiendo que el que busca guerra aqui en la tierra se pudre,
    sobre las nubes que os cubren el amor se descubre,
    y el rencor se olvida porque nada nos corrompe,
    se abren todos los secretos que la humanidad esconde.

    (Estribillo)
    El cielo tiene que existir y yo suelo imaginarlo,
    si tuviera que alcanzarlo,quiero veros celebrarlo,
    estaré alli arriba sonriendo y descansando,
    mi propio cielo divino encanto miradlo. (x2)

    Viajar a todos los planetas y galaxias del universo,
    practicar sin fin el sexo mas intenso,pienso en mi propio cielo
    y meo veo volar sin distancias,sin sufrir ausencias sin lamentar desgracias,
    pensar que aqui no hay ejercitos ni burocracias,
    ni ricos politicos cinicos que contratan mafias,
    solo paz y tolerancia sin ansia de poder,
    y sin envejecer saboreando el placer de mil fragancias,
    saludar a Sigmund Freud y Albert Einstein y William Shakespeare,
    sin fingir ni discutir tan solo existir,
    quiero que sonriais si algun dia me veis partir,
    no seré un mártir donde deba ir me voy a divertir,
    podré dormir sobre el arcoiris y escribir mi propia epopeya,
    fumar cannabis sobre alguna estrella,
    organizar tertulias con Dalí,Neruda y García Lorca,
    no hay duda si el amor conforta lo demas no importa,
    las únicas lagrimas vertidas serian de felicidad,
    no habria oscuridad solo unidad e inmortalidad,
    anhelo un cielo de algodon y terciopelo,
    donde todos viven lejos de este sucio suelo,
    me imagino haciendo freestyles con Big Punny y Big L,
    salir asi de la carcel estar en mi propia piel,
    sin prohibiciones ni censuras sin injusticias ni juicios,
    sin vivir acosado por facturas ni edificios,
    si alcanzo el cielo quiero que hagais una gran fiesta,
    y que celebreis mi viaje recordando gestas,
    y anecdotas pasadas grandes momentos,historias y épocas,
    que para siempre quedarán marcadas,
    recordad que esto no es una despedida,
    aun me quedan muchos años,
    muchos logros,muchas rimas,mucha vida,
    hoy tan solo sueño e imagino el cielo,
    mis pies siguen en la tierra y de momento aqui me quedo.

    Nach…Mi propio cielo.

    (Estribillo)
    El cielo tiene que existir y yo suelo imaginarlo,
    si tuviera que alcanzarlo,quiero veros celebrarlo,
    estaré alli arriba sonriendo y descansando,
    mi propio cielo divino encanto miradlo (x2)

    Nach Scratch

    Resposta

  2. Venedor de salami Says:

    LA PRIMAVERA BESABA…

    La primavera besaba
    suavemente la arboleda,
    y el verde nuevo brotaba
    como una verde humareda.

    Las nubes iban pasando
    sobre el campo juvenil…
    Yo vi en las hojas temblando
    las frescas lluvias de abril.

    Bajo ese almendro florido,
    todo cargado de flor
    -recordé-, yo he maldecido
    mi juventud sin amor.

    Hoy en mitad de la vida,
    me he parado a meditar…
    ¡Juventud nunca vivida,
    quién te volviera a soñar!

    Autor del poema: Antonio Machado

    Resposta

  3. Miquel Alonso Says:

    XIMPANZÉ

    Orellut i geperut,
    braços llargs i desmarxat,
    cul pelat i cos pelut:
    aquí tens el teu retrat.

    Aquest poema me l’explicaven de petit i em recorda a quan anava a la guarderia.

    Resposta

  4. Berta Vilà Says:

    He triat aquest poema perquè el llegia de petita i he recordat vells temps:

    Croquetes

    Se’ns esmolen les dentetes
    quan la mare fa croquetes.
    Ben rosses i cruixidores,
    no te’n menges, en devores .
    En qualsevol ocasió,
    si hi ha croquetes, millor.

    Miquel Martí i Pol

    Resposta

  5. Marc Salvatella Says:

    SÓC UN REFUGIAT DE CRETA

    Sòc un refugiat de Creta
    faig l’ofici de bevedor de te
    a la menta els dies d’estiu
    a la sàlvia les nits d’hivern
    i cada vegada m’acull una llengua
    em refugio en els braços de la meva germana
    fins que sigui un seductor de llengües
    sòc un refugiat de Creta
    només tinc cançons que he oblidat
    i alguns records
    la veu de la meva mare és un grapat de sal
    la llàgrima del meu pare és una ploma d’ocell
    i gronxadors per a nens que s’han suïcidat degollant-se
    us exposo tot això
    a canvi d’unes monedes o d’una llesca de pa
    sòc un refugiat de Creta.
    Bayona i Codina, Mercè

    Aquest poema m’agrada molt ja que em fa pensar en la sort que tinc de viure el moment que estic vivint.

    Resposta

  6. Martina Solà Says:

    Ricard Bonmatí:
    Muntanyes de suro,
    figures de fang,
    casetes de duro,
    campanes ning-nang.

    Un riu fet de plata,
    i els ànecs, nedant;
    darrere una mata
    hi ha un home cagant.

    A dins d’una cova
    hi ha gent que no es mou;
    hi ha un nen sense roba,
    l’estufa és un bou.

    La neu és farina,
    cotó el núvol blanc,
    la mare una nina
    i Déu un infant.

    Farigola,
    romaní:
    nas que vola
    cap aquí!

    Jo he triat aquest poema perquè és un dels únics que més me’n recordo de la primària.

    Resposta

  7. Carla Says:

    Sentir,
    sentir que tu mano es mi caricia,
    sentir que tu sueño es mi deseo,
    sentir que tu mirada es mi descanso,
    sentir que tu nombre es mi canción,
    sentir que tu boca es mi refugio,
    sentir que tu alma es mi regalo.
    Sentir que existes…
    sentir que vivo para amarte.

    Resposta

  8. berta1393 Says:

    MOMENTOS FELICES

    Cuando llueve y reviso mis papeles, y acabo
    tirando todo al fuego: poemas incompletos,
    pagarés no pagados, cartas de amigos muertos,
    fotografías, besos guardados en un libro,
    renuncio al peso muerto de mi terco pasado,
    soy fúlgido, engrandezco justo en cuanto me niego,
    y así atizo las llamas, y salto la fogata,
    y apenas si comprendo lo que al hacerlo siento,
    ¿no es la felicidad lo que me exalta?

    Cuando salgo a la calle silbando alegremente
    —el pitillo en los labios, el alma disponible—
    y les hablo a los niños o me voy con las nubes,
    mayo apunta y la brisa lo va todo ensanchando,
    las muchachas estrenan sus escotes, sus brazos
    desnudos y morenos, sus ojos asombrados,
    y ríen ni ellas saben por qué sobreabundando,
    salpican la alegría que así tiembla reciente,
    ¿no es la felicidad lo que se siente?

    Autor: Gabriel Celaya

    Aquest poema, el vaig haber de treballar l’any passat a classe, i és ler això que el vull compartir per a fer arribar a tothom la mateixa sensació que jo tinc sobre aquest poema. Només és un fragment d’aquest, ja que és molt extens, però tot i això, el poema es pot entendre perfectament.

    Si el voleu llegir tot entreu a aquesta web: http://www.poemas-del-alma.com/gabriel-celaya-momentos-felices.htm

    Resposta

  9. Jordi Says:

    L’ÀNMA DE LES FLORS

    Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
    qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant si val.

    Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
    M’han encantat així que les he vistes
    posades a morir, mes sense dol.

    “Morirem aviat, lluny de la planta
    -elles deuen pensar-;
    mes ara nostre brill el poeta encanta,
    i això mai morirà.”

    Joan Maragall.

    Resposta

  10. Meritxell Vila Says:

    L’EMPORDÀ

    Cap a la part del Pirineu,
    vora els serrats i arran del mar
    s’obre una plana riallera,
    n’és l’Empordà !
    Digueu, companys, per on hi aneu ?
    digueu, companys, per on s’hi va ?
    Tot és camí, tot és drecera,
    si ens dem la mà !
    Salut, salut noble Empordà !,
    Salut, salut palau del vent !
    portem el cor content, i una cançó !
    Pels aires s’alçarà,
    pels cors penetrarà,
    penyora es-nirà fent de germanor
    una cançó !
    A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
    a dintre de la mar hi ha una sirena.
    Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
    ella canta a les nits de lluna plena.
    Ella canta: “Pastor em fas neguit”
    Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
    “Si sabessis el mar com és bonic !”
    “Si veiessis la llum de la carena !”
    “Si hi baixessis, series mon marit !”
    “Si hi pugessis, ma joia fóra plena !”
    “Si sabessis el mar com és bonic !”
    “Si veiessis la llum de la carena !”
    La sirena es feu un xic ençà,
    un xic ençà el pastor de la muntanya,
    fins que es trobaren al bell mig del pla,
    i de l’amor plantaren la cabanya:
    fou l’Empordà,

    Joan Maragall i Gorina.

    Jo he triat aquest poema perquè part de la meva família és de l’Empordà i desde petita m’han llegit aquest poema. A més, hi ha una versió de la poesia que és en sardana i també m’han portat a veure com es balla vàries vegades.
    L’he triat perquè és un bon record de quan jo era petita.
    Meritxell

    Resposta

  11. Aleix Says:

    Parlem de tu, però no pas amb pena.
    Senzillament parlem de tu, de com
    ens vas deixar, del sofriment lentíssim
    que va anar marfonent-te, de les teves
    coses parlem i també dels teus gustos,
    del que estimaves i el que no estimaves,
    del que feies i deies i senties,
    de tu parlem, però no pas amb pena.
    I a poc a poc esdevindràs tan nostre
    que no caldrà ni que parlem de tu
    per recordar-te, a poc a poc seràs
    un gest, un mot, un gust, una mirada
    que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

    Miquel Martí i Pol

    He triat aquest poema perquè avui a casa ens falta una persona estimada. Aquests versos ens ajuden a superar la tristesa.

    Aleix

    Resposta

  12. Oscar Niederstein Álvarez Says:

    Hola,

    Aquí us deixo un poema en alemany i la seva traducció al català

    ‘Der Rauch’/‘El Fum’ , Bertolt Brecht

    DER RAUCH
    Das kleine Haus unter Bäumen am See.
    Vom Dach steigt Rauch.
    Fehlte er
    Wie trostlos dann wären
    Haus, Bäume und See.

    EL FUM
    La caseta sota els arbres, vora el llac.
    Surt fum de la teulada.
    Si hi faltés,
    com foren aleshores desolats
    casa, arbres i llac.

    M’agrada perquè és un poema que parla d’un moment amb molta calma: llac, caseta, arbres, xemeneia….. ADÉU HIVERN!!!!

    Si en voleu veure una imatge

    Resposta

  13. Martí Sementer Puig Says:

    Plou a muntanya,
    La boira freda
    S’esfilagarsa.
    De l’ampla serra
    Les grans espatlles
    Reben, calmoses,
    L’embat del ‘aigua

    MIQUEL MARTÍ I POL
    He triat aquest poema perquè m’agrada la natura

    Resposta

  14. Pol Says:

    JÔSÔ (1662-1704)

    Les fulles mortes
    dormen sobre una roca
    al fons de l’aigua

    He triat aquest poema perquè m’agrada l’aigua

    Resposta

  15. niederstein Says:

    En el campo hay una cabra ética, perlética, pelambrética, peluda, pelapelambruda. Tiene unos hijos éticos, perléticos, pelambréticos, peludos, pelapelambrudos. Si la cabra no fuera ética, perlética, pelambrética, peluda, pelapelambruda, no habría tenido hijos éticos, perléticos, pelambréticos, peludos, pelapelambrudos.

    Resposta

  16. paula nardi Says:

    Tu mano se ajusta a la mía
    como si estuviera hecha para mí
    Pero, ten en cuenta que,
    era algo que debía suceder
    Y estoy uniendo los puntos,
    con las pecas en tus mejillas
    Y todo tiene sentido para mí…

    Sé que nunca te han gustado las arrugas
    al lado de tus ojos cuando ríes
    Nunca te ha gustado ni tu vientre,
    ni tus muslos
    Ni los hoyuelos en tu espalda
    por debajo de tu espina dorsal
    Pero yo los amo con pasión.

    No dejaré que estas pequeñas cosas
    se escurran de mi boca
    Pero si lo hago,
    eres tú, oh eres tú
    A quien se suman ellas,
    estoy enamorado de ti
    Y de todas estas pequeñas cosas.

    Resposta

    • paula nardi Says:

      No dubtaria
      NO DUBTARIA

      Si pogués oblidar

      Tot el que havia en mi

      Si pogués esborrar

      El que vaig veure ahir

      No dubtaria

      No dubtaria en somriure de nou

      Si pogués explicar

      Les vides que buidava

      Si pogués jo cremar

      Les armes que usava

      No dubtaria

      No dubtaria en somriure de nou

      Prometo veure l’alegria

      Escarmentar de l’experiència

      Però mai no, mai no fer

      Servir la violència

      Prometo veure l’alegria

      Escarmentar de l’experiència

      Però mai no, mai no fer

      Servir la violència

      Si pogués jo sembrar

      Els camps que arrasava

      Si li pogués tornar

      La pau que robava

      No dubtaria

      No dubtaria en somriure de nou

      Cançó NO DUBTARIA dels Margarett pel disc de la Marató

      Resposta

  17. arnaubartes Says:

    Aquest poema sempre el deia la meva àvia, em portà bons records.

    També vindrem, Infant, a l’hora vella
    Com a pagès, per ser més sols amb Tu;
    Deixarem rella i la mula de sella,
    I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.

    Et portarem vegetals esperances
    I el que jo tinc en el graner tardà:
    Llibres marcits, amb versos de vacances
    On Tu no hi ets, i el camp és de secà.

    Autor: J.V. Foix

    Resposta

  18. Helena Says:

    La lluna (susú)

    La lluna il·lumina la terra
    obrint-se pas en la foscor.

    Així com les bèsties
    mai no seran homes,
    ni els negres no seran blancs,
    la lluna mai no eixugarà
    la roba estesa.

    M’agrada aquest poema perquè encara que no tenen gaire relació els versos entre si l’autor ha sabut posar-hi un punt d’humor.

    Resposta

  19. Eduard Says:

    CARNESTOLTES

    Ha arribat el Carnestoltes
    i el febrer s’ha disfressat.
    S’ha posat una carota
    de marçot esvalotat;
    s’ha guarnit amb vel de pluja,
    -com si fos el maig mateix-
    i amb una faldilla llarga
    feta de tarda que creix.

    Malgrat la seva disfressa,
    no podrà enganyar la gent
    si no s’afegeix dos dies.

    Ai, febrer, que ets innocent!

    Joana Respall

    Jo he escollit aquest poema perquè era el poema que des que anava a P4 fins a finals de primària, l’escoltàvem el dia de carnestoltes, i em recorda la meva antiga escola.

    Resposta

  20. oliviadove22 Says:

    L’AMETLLER

    A mig aire de la serra
    veig un ametller florit.
    Déu te guard, bandera blanca,
    dies ha que t’he delit!

    Ets la pau que s’anuncia
    entre el sol, núvols i vents…
    No ets encara el millor temps
    però en tens tota l’alegria.

    JOAN MARAGALL

    – He triat aquest poema ja que va ser el primer que em vaig aprendre del poeta Joan Maragall. També em recorda el jardí de la meva àvia, que tenia a Lleida ple d’ametllers i quan era petita hi jugava molt.

    Olivia Dove

    Resposta

  21. martinasellares Says:

    Atenció… que tothom m’escolti!
    Eoo!
    Què tothom prengui nota d’això!
    Un missatge que va per aquells
    Que s’enfonsen i no veuen com anar tirant
    I sortir endavant
    I sortir endavant

    Mira’m, escolta’m, intenta ser fort
    Deixa enrere les penes, aquells mal records
    Prova de fer un somriure i veuràs com al final
    El final és un dia ideal

    Digues NO
    Als moments on tot et sembla fosc
    Troba ja a la foscor el color
    Que t’ajudi, que et faci tornar
    A reviure i a somiar en aquells dies
    en què vols tonar a disfrutar
    vols tornar a disfrutar

    Mira’m, escolta’m, intenta ser fort
    Deixa enrere les penes, aquells mal records
    Prova de fer un somriure i veuràs com al final
    El final és un dia ideal

    Un somriure
    T’alegra la vida
    Fes un somriure final
    Al final és un dia ideal

    Marc Montserrat, Arnau Orriols, Jaume Caelles i Quim Llorens.

    Aquest text és una cançó i jo l’he escollida perquè et diu que sempre pots tirar endavant i que mai t’has de deprimir. M’ajuda en els meus moments difícils.

    Martina

    Resposta

  22. Helena Says:

    M’estim la nit
    Demà no tinc feina
    i tal vegada em desperti tard.
    M’estim la nit,
    perquè sé que tothom dorm
    i que el carrer baixa buit de silenci.
    M’estim la nit,
    perquè de dia no es veuen les estrelles
    ni se sent el soroll dels camions del fems.
    M’estim la nit,
    perquè la nit és somni,
    i el somni és…
    és un llac d’aigües cristal·lines
    on els cignes marxen cap al sol
    i els xiprers siulen tranquils
    vora una tomba oblidada.
    M’estim la nit,
    perquè la nit pot ser dia.

    M’agrada aquest poema perquè em sento identificada amb el que el poeta vol expressar.

    Resposta

  23. Natàlia Says:

    Bon dia a tots, aquí us deixo un poema de Paul Eluard en francés “Comme une image”. També us le ficat traduït al castellà. Jo he triat aquest poema perquè descriu en una estrofa totes les emocions o sentiments que podem arribar a sentir en 1 any. També descriu la vida com en una imatge, com si tinguessis 365 dies passant en 2 minuts, que es lo que trigués a llegir el poema aproximadament.

    Comme une image
    Paul Eluard (1895-1952)

    XIV. A l’assaut des jardins…

    A l’assaut des jardins
    Les saisons sont partout à la fois
    Passion de l’été pour l’hiver
    Et la tendresse des deux autres
    Les souvenirs comme des plumes
    Les arbres ont brisé le ciel
    Un beau chêne gâché de brume
    La vie des oiseaux ou la vie des plumes
    Et tout un panache frivole
    Avec de souriantes craintes
    Et la solitude bavarde

    Como una imagen

    XIV. Al asalto de los jardines…

    Al asalto de los jardines
    Las estaciones están a la vez en todos sitios
    Pasión del verano por el invierno
    Ternura del otoño y de la primavera
    Los recuerdos como plumas
    El cielo roto por los árboles
    Un hermoso roble amasado de bruma
    La vida de las plumas o la vida de las aves
    Y todo un veleidoso penacho
    Lleno de sonrientes .temores
    Y la charlatana soledad
    Libellés : Paul Eluard

    Resposta

  24. Clàudia Arrese Says:

    T’estimo,
    com estima la idea al pensament
    que van junts o moren en l’intent.
    Com el botxí el traïdor i el pinzell al pintor.
    Com l’accent a la lletra i la paraula al poeta.
    Com la veritat a la mentida i l’engany a l’error.
    Com la llum a la vela i el caçador a la presa.
    Com el suïcida a la vida i el malalt a la mort.
    Com el vers el poeta i la terra al sol.
    Com la idea al pensament i el profeta a la creença.
    Com l’arbre a la terra i el foc la fulla seca.
    D’aquesta manera t’estimo,
    amb aquest infinit amor.

    Edithsme.

    He escollit aquest poema perquè m’agrada com l’autor utilitza les comparacions amb l’amor.

    Resposta

  25. Luar Estibalez Says:

    ¿te has parao alguna vez ha hablar contigo mismo?
    la vida puede ser de otro color si se habla de racismo
    no vengo a dar un discurso de derechos humanos
    ni vengo a contaros una de romanos
    es la lucided frente a la estupidez que existe
    yo me pregunto donde empieza y donde acaba el chiste
    buen desplante al vendedor ambulante que es otro currante
    con familia y un futuro por delante

    cada uno es unico en su especie
    no hay motivo ni razon para que se desprecie
    es el temor a la igualdad y ha ignorar lo diferente
    nos separa una absurda clase social permanente
    maximo odio por la minima razon
    no hay color, no hay comparacion
    tan solo otro episodio donde el mas intolerante fascismo
    no se cura leyendo y el racismo viajando tampoco

    por muchas canciones que hagamos
    por mucho que nos manifestemos
    por muchas victimas que sufran
    no caigan a lo largo del terreno
    no nos concienciamos y asi nos va
    y en el articulo nuemero uno escrito esta
    nacemos libres iguales en derecho y dignidad
    aver ¿porque es tan dificil llevarlo a cabo fuera del papel?

    alto bajo feo guapo negro blanco ¿que mas da?
    dentro de cien años todos calvo bajo tierra ¿va?
    ¿no has probado nunca conocer a un extranjero?
    fijate en los niños ellos saben de que va este juego
    y esque la raza humana es un crisol
    el que no pueda ver belleza enesto no merece ver el sol
    paso el relevo al compañero, para este mundo nuevo
    es el triunfo del amor contra el miedo

    cuando la bestia racista siente rabia y muerte
    cuando la fobia se contagia y hierve acusandote de no ser igual
    cuando en un mundo global
    el buscar comida en otra tierra te convierte en ilegal
    cuando la ley de extranjeria te atrapa sin motivo
    y la hipocresia tapa sus ojos y sus oidos
    racismo y marginacion cuando solo ven al piel
    y se olvidan de mirar al corazon

    nadie te pide que salves el mundo de su dolor
    todos perdimos la fe en un futuro mejor
    esta vida es tan cruel y tan canalla que lo entiendo
    a veces ser honrado es como mear contra el viento
    pero no mieres el colro de mi piel
    si realmente quieres ver el color de mis billetes
    terremotos, huracanes, guerras, hambre
    el racismo esta en los bolsillos del hombre

    respira del todo esta brisa
    ponte en la piel del otro a ver cuanto dura tu sonrisa
    mostrar respeto al desigual por sexo, ideologia o cultura
    para que afecto y sensibilidad rodeen la estructura
    porque con intelorancia muestras deficit en cerebro y corazon
    hoy comparto mi voz y mi amor contra la sinrazon y el dolor
    y la falta de inteligencia y comunicacion

    tu no eres racista, tio eres imbecil
    por culpa de unos padres ignorantes eres docil
    hace ya muchos años que no existen los paises
    la frontera esta en la piel de cada uno
    y todos nuestros nietos seran grises
    como quieres que te recuerde como aquel que decia que
    odiava negros pero se escondia por si muerden
    cobarde sin actitud, si algun dia te enfrentas a tus demonios
    veras que son blancos como tu

    porque coño le miras con esa cara
    si luego tu eres el primero en comprarle DVDs piratas
    apoco por la amistad de las razas, dificil en este puto mundo
    intolerante de ratas
    ningun ser humano puede ser ilegal
    lo ilegal es que un ser humano no tenga dignidad
    yo apoyo al negro, al chino, al arabe incluso al marciano
    por mi parte bienvenido a mi tierra romano

    superando al treintena de edad
    me escribi la de los niños
    esta va por el papa
    que lanza insultos un domingo en el bar
    cuando el negro al que idolatra no consigue marcar
    el partido esta perdido al entrar
    el efecto secundario es que tu hijo sea un problema social
    el futuro es que tu hija exiga dinero pal cine
    y se valla con el hijo del que te vendia clinex

    realidad difusa haciendo menesteres
    ¿viste quien soy yo? dime tu quien eres
    cobrando en papeles denegando los placeres
    de hombres y mujeres, heroes de tal desafio
    de luchar por tal desafio, de luchar por su amor propio
    para que sus hijos no crezcan vacios
    nueva generacion con principios
    dando una buena educacion sin prejuicios

    cuando el dolor cobre el pecho
    un corazon aguanta lo que le echen
    pero dependiendo de los hechos
    licho por algo mejor, por derechos
    y las palabras se las lleva el viento
    ¿estas? no, entre oceanos hay una razon
    que arrastra lagrimas al decir bros
    yo solo me fijo en la persona
    o tu juzgate antes de juzgar a cualquier otro

    no, no es el tono de la piel lo que interesa
    es el tono con el que te expresas, racistas se quejan
    el extranjero les quita horas en la empresa
    mas horas les quita la consola y es japonesa
    pon atencion luchar por la libertad
    es algo mas que odiar al opresor
    pido comprension pues el pan se parte con las manos
    pero se reparte con el corazon

    por un lado me apena que sea necesario esto
    por otro me alegra oir a mis compañeros
    no se me ocurre un mensaje mas tonto ni mas logico ni mas omvio ni mas serio
    el problema viene cuando no ven el problemo
    y el problema se queda cuando lo niegan
    supongo que no hacia falta ni decirlo
    les queda claro ¿no? el rap esta contra el racismo

    LIRICO,SANTO,LANGUI,KASE O, NACH, LOCUS, OSE, NERVIOZZO, SHO-HAI, ZATU, GITANO ANTON, TITO,XHELAZZ, CHOJIN

    Aquesta cançó crec que té un missatge molt bonic i per reflexionar. S’han unit diversos cantants importants de rap espanyol per transmetre un missatge molt seriós, el RACISME i per aixó em sembla que han fet una maginfica feïna.
    (Iago Muñoz)

    Resposta

  26. martipardocomella Says:

    Els verbs de la jugada
    Salta, controla, talla, busca, passa,
    la pilota corre veloçment
    sobre la gespa, per l’aire.

    Recupera, centra, frena, aguanta, avança,
    els jugadors teixeixen un tapís
    amb l’únic fil d’una pilota màgica.

    Sorprèn, supera, envia, rebota, llança,
    vint-i-dos jugadors i una pilota
    fan un univers inacabable.

    Corre, afina, perd, prepara, tapa,
    pica, toca, dribla, remata, xuta,
    el gol enfonsa els uns i exalta els altres.

    Jo he triar aquest poema ja que representa el esport que jugava abans, també perquè defineix el que fan totes les posicions del futbol:porter, defensa, mig campista i delanter.

    Martí Pardo

    Resposta

  27. Aleix Real Says:

    A VEGADES ÉS NECESSARI I FORÇÓS

    A vegades és necessari i forçós
    que un home mori per un poble,
    però mai no ha de morir tot un poble
    per un home sol:
    recorda sempre això, Sepharad.
    Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
    i mira de comprendre i estimar
    les raons i les parles diverses dels teus fills.
    Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
    i l’aire passi com una estesa mà
    suau i molt benigna damunt els amples camps.
    Que Sepharad visqui eternament
    en l’ordre i en la pau, en el treball,
    en la difícil i merescuda
    llibertat.

    Salvador Espriu

    Jo he triat aquest poema perquè diu que a vegades la gent s’ha de sacrificar per els que més estimen, mentres ell vulgui, que ens hem de protegir entre tots per aconseguir sortir sans i a salvis al enfrentar-se amb la vida i que tots podem aconseguir un futur millor encara que a vegades sigui molt difícil.

    Resposta

  28. bronteplana Says:

    ¿Cómo va a ser tú día hoy?
    Esta mañana desperté emocionada con todas las cosas que tengo que hacer antes de que el reloj marque la medianoche.
    Tengo responsabilidades que cumplir hoy. SOY IMPORTANTE.
    Mi trabajo es escoger que clase de día voy a tener.
    Hoy puedo quejarme porque el día esta lluvioso, o puedo dar gracias a Dios porque las plantas están siendo regadas gratis.
    Hoy me puedo sentir triste porque no tengo más dinero, o puedo estar contento de que mis finanzas me empujan a planear mis compras con inteligencia.
    Hoy puedo quejarme de mi salud, o puedo regocijarme de que estoy viva.
    Hoy puedo lamentarme de todo lo que mis padres no me dieron mientras estaba creciendo, o puedo sentirme agradecida de que me permitieran haber nacido.
    Hoy puedo llorar porque las rosas tienen espinas, o puedo celebrar que las espinas tienen rosas.
    Hoy puedo auto compadecerme por no tener muchos amigos, o puedo emocionarme y embarcarme en la aventura de descubrir nuevas relaciones.
    Hoy puedo quejarme porque tengo que ir a trabajar, o puedo gritar de alegría porque tengo un trabajo.
    Hoy puedo quejarme porque tengo que ir a la escuela, o puedo abrir mi mente enérgicamente y llenarla con nuevos y ricos conocimientos.
    Hoy puedo murmurar amargamente porque tengo que hacer las labores del hogar, o puedo sentirme honrada porque tengo un techo para mi mente, cuerpo y alma.
    Hoy el día se presenta ante mí, esperando a que yo le dé forma y aquí estoy, el escultor que tiene que darle forma.
    Lo que suceda hoy depende de mí, yo debo escoger qué tipo de día voy a tener.
    Ten un gran día… A menos que tengas otros planes.
    Mario Benedetti

    Jo he escollit aquest poema perquè m’agrada molt I em fa valorar molt més tot el que tinc.

    Resposta

  29. Max Urquizu Says:

    EL MAR

    Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
    tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
    tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
    tu i jo hem cantat a la vora del foc,
    tu i jo hem buscat coses similars,
    tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
    tu i jo dalt de la nòria,
    tu i jo i la nostra història,
    però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

    Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
    juguem amb alegria, esquivem passejants.
    A l’horitzó es divisen les veles
    d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
    Dormo una estona, a la que bufa la mar,
    així estirada se’t veu espectacular
    llarga i blanqueta a la sorra llegint
    intrigues de final inesperat.
    Es abusiva tanta calor.
    T’incorpores i et poses bé el banyador,
    amb el peu calcules com està l’aigua
    i tot esta llest per tal que entrem al mar.

    Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
    i sí malgrat la feina trobem un matí,
    no em perdonaria mai, no podria assumir,
    no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
    molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
    hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
    tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
    sona bona música i som davant del mar.

    Els Manel

    -Jo he triat aquest poema del grup de música, els Manel, perquè parla de l’estiu i a mi m’agrada aquesta estació de l’any. També l’he triat perquè m’identifico en una part del poema on diu que “es veuen uns optimist a la cala del costat”. A més a més m’agrada el ritme que té la cançó.

    Max

    Resposta

  30. Èlia Says:

    Els exàmens
    Els exàmens,
    com rovell a les frontisses de les portes successives de la vida
    -com costa obrir-se pas cap al futur contra nosaltres mateixos!:
    contra els nervis que tot d’una ens paralitzen,
    contra l’ansietat que enfosqueix l’horitzó dels dies assenyalats,
    contra el cansament i la desídia que convertiren en desgana
    el que hauria pogut ser descobriment i goig.
    I les preguntes que semblen un parany, una teranyina,
    en lloc d’un retorn a idees visitades i sabudes,
    i el vagar perdut pel laberint de records mal païts i poc consolidats,
    i l’ordre brillantíssim de la lògica degradat en un caos arbitrari,
    i la ventada de sarcasme i de furor amb què semblen caure els llamps
    vermells dels correctors sobre els errors:
    només el balbuceig on hauria pogut brillar el llamp!
    En donarem la culpa, com sempre, als altres i a la sort:
    si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
    la nostra part del fracàs,
    i sabéssim adreçar la nostra voluntat
    cap al futur, cap al millor, cap a l’altura,
    quant de rovell cauria de les portes que hem d’obrir,
    com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida!

    David, Jou

    Jo he triat aquest poema perquè crec que tots nosaltres ens hi sentim identificats. Ja que ens explica que a l’hora de examinar-nos, sentim cansament, ansietat….

    Resposta

  31. edgarpla Says:

    Más que unos i ceros

    Yo no sé qué es lo que pasa
    pero de repente todo se vuelve prohibido;
    regulaciones que sólo intentan poner mordaza
    a lo que buscamos, a lo que publicamos, a lo que hemos compartido.

    Aquel lugar donde aprendí lo que significa libertad,
    hoy se ve totalmente amenazado.
    Qué es lo que buscan? Acaso que se parezca a la realidad?
    De ser así, su final ya ha empezado.

    Silenciarnos por la fuerza y sin ser escuchados;
    que más podemos esperar de estos tipos,
    si total, esa es la manera a la que nos tienen acostumbrados;
    pero de algo estoy convencido y es que no nos quedaremos tranquilos.

    Libertad, la misma que nos ayudó a forjar este lugar
    y aquello que los poderosos temen de verdad.
    Por el hecho de prescindir de ellos y lograr,
    ese bien común que la internet nos da.

    Tal vez sigan distorsionando su significado,
    pero nosotros seguiremos de pie para recalcarles
    que aunque utilicen la fuerza como ya han intentado;
    nos mantendremos firmes y prestos para demostrarles
    que la libertad se defiende como lo que es, algo sagrado.

    He triat aquest poema, que he vist per Internet. Parla de la llibertat a Internet i sobre que els de dalt no tenen perquè manar els de baix, a més a més el trobo molt cert. Està dedicat a un grup de hackers que es dedica a reivindicar la llibertat a l’ Internet. Qui ha fet el poema es anònim, pero té uns certs coneixements de poesia que és noten bastant.

    Resposta

  32. annasayrach Says:

    Jo he triat aquest poema que ve d’una cançó que es diu “Fil de llum” de Andreu Rifé. L’he triat perquè aquesta cançó em recorda que igualment que tinguis molta mala sort, o et passi alguna cosa dolenta, tu has de seguir endavant i pensar en positiu, i no desanimar-te.

    Quan sento que tot s’ha acabat,
    que no sé aixecar el cap,
    que no tinc forces per continuar cap endavant,

    quan sento que m’he fet petit,
    que ja no crec en mi,
    que el món continuaria igual si jo no fos aquí,

    llavors m’esforço a recordar la teva cara al meu davant,
    la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
    dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
    i et vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.

    Respira. Espera. Aixeca’t sense pressa.
    Inspira. Refés-te. La vida, el món t’esperen.

    Quan sento que no queda res
    pel que sempre he lluitat,
    i cau cada desig que m’ajudava a avançar,

    quan sento que res té sentit,
    que el món està girat,
    que no sé com posar un peu a terra i recomençar,

    torno altre cop a recordar la teva cara al meu davant,
    la meva orella escoltant la teva veu baixet parlant,
    dient que guanyar-me el destí només dependria de mi,
    i et vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant.

    “Andreu Rifé”

    Resposta

  33. Isona Vinyals Says:

    DORM

    Dorm, ja fa molt temps que tot és fosc
    I a poc a poc entres al meu món,
    On tot és possible si em segueixes
    I deixes de tenir por.

    Dorm, tens tota la nit per descobrir
    Només si tu vols, somia amb mi.
    Jo et portaré per molts camins
    Fins que el sol ens sorprengui al matí.

    Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
    Trens i un destí, l’horitzó.

    Dorm, ja queda menys per arribar.
    Dir adéu mai no t’ha agradat
    Sempre ens quedarà demà
    Per continuar somiant.

    Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
    Trens i un destí, l’horitzó.

    Llums de colors mai s’apaguen al teu cor;
    Trens i un destí, l’horitzó.

    Resposta

  34. pauhernandezxt Says:

    CARNESTOLTES

    Ha arribat el Carnestoltes
    i el febrer s’ha disfressat.
    S’ha posat una carota
    de marçot esvalotat;
    s’ha guarnit amb vel de pluja,
    -com si fos el maig mateix-
    i amb una faldilla llarga
    feta de tarda que creix.

    Malgrat la seva disfressa,
    no podrà enganyar la gent
    si no s’afegeix dos dies.

    Ai, febrer, que ets innocent!

    Jo he triat aquet poema, perquè trobo que té una molt bona rima i a més parla sobre una festa que hem celebrat recentment a l’escola, i que a molta gent li agrada ja que és molt divertida.

    Resposta

  35. Mireia Says:

    La Poesia

    No són veus celestials, que de lluny
    endins ens parlen. Són veus estimades.
    Veus de dins, veus distants, veus que diuen
    un camí que ningú no sap on va.

    Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
    Com n’hi ha que són remors de llunyanies.
    Hi ha veus que ens han fet ser mots.
    Veus callades, veus absents, veus silencis…

    La poesia son veus convertits en sons
    que diuen d’on venim, on anem, i qui sóm.

    Josep Piera

    Comentari:
    Jo no coneixia aquest poema però quan l’he trobat m’ha encantat. Crec que és un poema que descriu molt bé la poesia en general i m’ha cridat l’atenció. Us l’he penjat, també, perquè crec que és molt bonica i busca la bellesa dels seus versos.

    Resposta

  36. Olivia Flo Says:

    Te Amo
    ¡Te Amo! y no es:
    un te amo aniversario,
    un te amo compromiso,
    un te amo acostumbrado,
    un te amo apurado,
    un te amo también…

    ¡Te Amo! y es así:
    un te amo enamorado,
    un te amo extasiado,
    un te amo demasiado,
    un te amo generoso,
    un te amo porque sí.

    ¡Te Amo!
    con un “te amo”
    pronunciado por los labios
    mas gritado con el corazón.

    ¡Te Amo!
    con un “te amo”
    tan divino, tan humano
    como jamás alguien imaginó.

    Comentari:
    Aquet poema ja el vaig utilitzar per un treball l’any pasat, i crec que es molt bonic. Em recorda a les emocions i sentiments que sentia l’any passat i recordo els bons moments que vaig passar.

    Resposta

  37. Nil Gassó Says:

    ¡ADIÓS!
    Las cosas que mueren jamás resucitan,
    las cosas que mueren no tornan jamás.
    ¡Se quiebran los vasos y el vidrio que queda
    es polvo por siempre y por siempre será!

    Cuando los capullos caen de la rama
    dos veces seguidas no florecerán…
    ¡Las flores tronchadas por el viento impío
    se agotan por siempre, por siempre jamás!

    ¡Los días que fueron, los días perdidos,
    los días inertes ya no volverán!
    ¡Qué tristes las horas que se desgranaron
    bajo el aletazo de la soledad!

    ¡Qué tristes las sombras, las sombras nefastas,
    las sombras creadas por nuestra maldad!
    ¡Oh, las cosas idas, las cosas marchitas,
    las cosas celestes que así se nos van!

    ¡Corazón… silencia!… ¡Cúbrete de llagas!…
    -de llagas infectas- ¡cúbrete de mal!…
    ¡Que todo el que llegue se muera al tocarte,
    corazón maldito que inquietas mi afán!

    ¡Adiós para siempre mis dulzuras todas!
    ¡Adiós mi alegría llena de bondad!
    ¡Oh, las cosas muertas, las cosas marchitas,
    las cosas celestes que no vuelven más! …

    Resposta

  38. sergi90 Says:

    P i L

    P

    Si et pogués resumir la meva força
    en quatre mil vuit-centes aferrades
    tendries sobre teu, aparellades,
    les deus d’aquest amor que no se’m torça.
    I si l’amor fos un arbre, l’escorça
    trauria gleves amb frases brodades
    que te dirien just “t’estim, m’agrades”
    en català, en àrab, fins en morse.

    El que a mi em passa no és americà.
    No sé què em passa, que he perdut el seny
    i enc que t’estim i m’és un bon empreny
    t’he de dir sense agravi però clar
    que quan l’enyor el braç i el cor m’estreny
    em cag en Bush i en tu que em vas deixar.

    L

    Tu saps ben clar que no has de fer fruit
    d’aquest regal que ets de la bellesa.
    Ni jo en faré, del meu. La senzillesa
    és sebre que tu i jo no hem de fer fruit.
    ¿Per què, però, el regal llances al buit
    i com un nin refuses l’escomesa
    del nostre fruit que és bes ardent que besa
    i és viu i fèrtil com un pa ben cuit?

    El camí meu que mena contra el buit
    només el veig possible si va a tu,
    si l’ànima es procrea en mi, i en tu
    fa arrel, aferra, floreix i fa fruit
    i el fruit m’és fill, i fill del fill, i mare
    i es multiplica en l’aire i et fa pare.

    MIQUEL BAUÇÀ

    M’ha agradat molt aquest poema perque parla d’uns sentiments íntims per despres exposar-los per emocionar al receptor.

    Resposta

  39. ldpoveda Says:

    Avui he recordat un poema que el meu avi Eusebi li agradava recitar. Ho feia molt sovint quan ens reuníem en família i era una situació molt entranyable.

    Un duro al año

    Monte arriba, cara al viento,
    buscando reposo y calma,
    ibame yo muy contento,
    dándole descanso al alma,

    y cuando al alto llegue,
    y al dar la vuelta a la cima,

    un rebaño me encontré
    que se me venía encima.

    Avanzaban las ovejas
    marchando al paso tranquilas,

    y pasaban las parejas
    al sonar de las esquilas:

    y a los últimos reflejos
    de los rayos vespertinos

    las vi perderse a lo lejos
    por los ásperos caminos.

    Detrás de ellas, lentamente,
    dando al aire una canción

    y sacando indiferente
    su mendrugo del zurrón,

    venía un pastor, un niño,
    un imberbe zagalejo,

    que me inspiró ese cariño
    que es tan súbito en un viejo.

    -¡Hola! ¿eres el pastor?
    -Sí señor, ¿qué se le ofrece?

    -¿tienes padres? -no señor.

    -¿cuantos años tienes? – Trece.

    – ¿Y cuanto ganas, amigo?
    – Un duro. – ¿al día? ¡anda maño!

    – ¿Un duro al mes? – ¡que no, digo!

    – ¡Un duro al año!

    II

    Le dejé que se marchara
    y en el monte me senté,

    y avergonzado, la cara
    en las manos oculté.

    Pasaron por mi memoria
    templos, palacios y reyes,

    los aplausos y las glorias,
    los discursos y las leyes,

    los millones del banquero,
    las fiestas del potentado,
    réditos del usurero,

    ladrones en despoblado,
    fortunas mal heredadas
    en el tapete perdidas,

    cortesanas celebradas
    de ricas galas prendidas,

    los que de lujo se afanan,
    tantas glorias, tanto daño…

    y en tanto hay seres que ganan…
    ¡Un duro al año!

    III

    ¡Un duro! ¡OH Dios! ¡Cuantas veces

    lo habré derrochado Yo,

    en miles de pequeñeces

    que mi gusto me perdió!

    en comer y no tener ganas,

    en caprichos, en favores,

    en vanidades humanas,

    en guantes, coches y flores,

    en un rato de placer,

    en un litro sin valor,

    en apostar, en beber,

    en humo, en un buen olor…

    Y ese duro que se olvida

    En cuanto correr se deja,

    era un año de la vida

    de aquel niño que se aleja…

    Y vi que somos peores

    todos los seres humanos.

    unos, falsos soñadores;

    otros, falsos puritanos

    todos en el daño iguales;

    ante las llagas sociales;

    y hay seres que, en esa edad

    que ignoran su propio engaño

    deben a la humanidad…

    ¡Un duro al año!

    IV

    ¡No! Mientras el frió enero,

    en una espantosa noche,

    mi prójimo, por dinero,

    me lleve a mi casa en coche;

    mientras de la mina obscura

    saque el carbón tanta gente,

    pasando tanta amargura

    para que Yo me caliente;

    mientras de la alegre fiesta

    salga Yo, que siento y creo,

    y al pobre que me moleste

    le mande airado a paseo;

    mientras derroche la moda,

    y se gasten, grande o chico,

    mil duros en una boda.

    Mil en entierros del rico,

    y hasta el sol desigual sea

    en dar al hombre sus rayos,

    y hayan niños con librea

    que me sirvan de lacayos

    ni creo en leyes humanas

    ni en el que las bombas tira…

    ¡Palabras! Palabras vanas.

    ¡Mentira, todo mentira!

    No hay a las penas consuelos;

    ¡sufrir y siempre sufrir!

    ¡El Cristo se fue a los cielos,

    pero volverá a venir!

    Y ha de subir a mil codos

    mas alto el nuevo diluvio,

    y en el moriremos todos;

    y más altos que el Vesubio

    nos a de ver impasible

    ese niño, ese pastor,

    ya convertido en terrible

    ángel exterminador,

    y entre torrentes de lava

    gritara de su alto escaño:

    -Yo soy aquel que ganaba

    ¡Un duro al año!

    V

    Así a mis solas decía,

    Solo, en la cumbre del monte,

    Mientras el sol se escondía

    en el rojizo horizonte,

    en la sombra se ocultaban

    lentamente las aldeas,

    y allá lejos humeaban

    las fabriles chimeneas,

    entre el ruido y movimiento

    de las modernas ciudades,

    resumen triste y cruento

    de las necias vanidades…

    Y allá, perdido en la plana,

    Cantando, tras su rebaño,

    iba aquel niño que gana

    ¡Un duro al año!

    Eusebio Blasco (1844 – 1903)

    Resposta

  40. enriccodinaportet Says:

    Aquest és un poema que va ajudar Nelson Mandela a superar el captiveri a la presó en va passar una bona part de la seva vida. A classe hem parlat de Mandela i jo he pensat que era un poema molt adequat:

    Out of the night that covers me,
    Black as the pit from pole to pole,
    I thank whatever gods may be
    For my unconquerable soul.
    In the fell clutch of circumstance
    I have not winced nor cried aloud.
    Under the bludgeonings of chance
    My head is bloody, but unbowed.
    Beyond this place of wrath and tears
    Looms but the Horror of the shade,
    And yet the menace of the years
    Finds and shall find me unafraid.
    It matters not how strait the gate,
    How charged with punishments the scroll,
    I am the master of my fate:
    I am the captain of my soul.

    Resposta

  41. Ferran salvatella Says:

    Topant de cap en una i altra soca,
    avançant d’esma pel camí de l’aigua,
    se’n ve la vaca tota sola. És cega.
    D’un cop de roc llançat amb massa traça,
    el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
    se li ha posat un tel: la vaca és cega.
    Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
    mes no amb el ferm posat d’altres vegades
    ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
    Ses companyes, pels cingles, per les comes,
    pel silenci dels prats i en la ribera,
    fan dringar l’esquellot mentre pasturen
    l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
    Topa de morro en l’esmolada pica
    i recula afrontada… Però torna,
    i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
    Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
    al cel, enorme, l’embanyada testa
    amb un gran gesto tràgic; parpelleja
    damunt les mortes nines, i se’n torna
    orfe de llum sota el sol que crema,
    vacil·lant pels camins inoblidables,
    brandant llànguidament la llarga cua.

    Resposta

    • Ferran salvatella Says:

      Topant de cap en una i altra soca,
      avançant d’esma pel camí de l’aigua,
      se’n ve la vaca tota sola. És cega.
      D’un cop de roc llançat amb massa traça,
      el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
      se li ha posat un tel: la vaca és cega.
      Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
      mes no amb el ferm posat d’altres vegades
      ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
      Ses companyes, pels cingles, per les comes,
      pel silenci dels prats i en la ribera,
      fan dringar l’esquellot mentre pasturen
      l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
      Topa de morro en l’esmolada pica
      i recula afrontada… Però torna,
      i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
      Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
      al cel, enorme, l’embanyada testa
      amb un gran gesto tràgic; parpelleja
      damunt les mortes nines, i se’n torna
      orfe de llum sota el sol que crema,
      vacil·lant pels camins inoblidables,
      brandant llànguidament la llarga cua.

      He triat aquest poema perquè m’agrada molt i de petit m’el llegint sovint. Quant el torno a llegir em recorda cuan era petit.

      Resposta

  42. Anna García Says:

    Jo he escollit aquest poema perque es molt bonic i em fa recordar amb la meva millor amiga.

    MI MEJOR AMIGA

    Eres buena conmigo, mejor amiga
    yo te digo que te quiero con todo el corazón.
    Eres mi amiga y de la amistad sale una canción;
    cuando estoy triste tu también estás triste,
    cuando tu estás feliz yo también.
    Eres mi amiga para toda la vida…

    Resposta

  43. oriol32000 Says:

    Catalunya Lliure
    Mentre generava un vídeo, he escrit aquest poema.

    El nostre país avança,
    sense por, ni cap recança,
    la Llibertat ja sentim,
    quina falera tenim.

    Volem per al nostre Estat,
    Democràcia i Llibertat,
    i una bona economia,
    per a fer créixer cada dia.

    Volem que el món ens conegui,
    que amb estima ens anomeni,
    Catalunya, quin país!,
    qui et va veure i qui t’ha vist.

    Abans sota espanya trista,
    sempre fent d’equilibrista,
    arrossegant aquell pes,
    per a arribar a fi de mes,
    amb la llengua amenaçada,
    la cultura maltractada,
    els nins en els barracons,
    la renfe aturant vagons,
    les beques,
    ai! tan poquetes,
    grans cues a ca el doctor,
    la gent esperant es mor,
    i tanta gent aturada,
    al futur encarada,
    amb tristesa, dolor i por.

    Ara Catalunya és Lliure,
    tothom és content de viure,
    l’àvia s’alça i mira el cel,
    prem les punys i pensa en ell,
    Ai Siset, arrauxat meu,
    l’estaca als nostres peus jeu,
    hem vençut la tirania,
    i els néts viuran cada dia,
    a una terra rica i plena.

    Visca Catalunya Lliure!.

    He triat aquest poema perquè parla sobre la independència de Catalunya.

    Resposta

  44. Joan Says:

    LA SARDANA;
    La sardana és la dansa més bella
    de totes les danses que es fan i es desfan;
    és la mòbil magnífica anella
    que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
    Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la,
    ja volta altra volta a la dreta dubtant
    i se’n torna i retorna intranquil.la,
    com mal orientada l’agulla d’imant.
    Fixa’s un punt i es detura com ella …
    Del contrapunt arrencant-se novella,
    de nou va voltant.
    La sardana és la dansa més bella
    de totes les danses que es fan i es desfan.

    Resposta

  45. elialorente Says:

    Aquest es un poema curtet però he pensat que era molt divertit

    Invitació
    He trobat uns quants mots
    al món de la poesia,
    no vull quedar-me’ls tots!
    Si t’agrada llegir
    et faran companyia,
    ens els podem partir.

    Joana Raspall

    Resposta

  46. alzate2001 Says:

    Joan Vinyoli: NO LA CANÇÓ PERFECTA

    No la cançó perfecta sinó el crit
    que invoca Déu és necessari,
    car no com l’àliga en té prou
    el nostre cor amb moure bé les ales.
    Amb ulls encesos cal entrar
    dins la nit del misteri,
    perquè el secret, així com l’aire
    que bat als ulls, penetri fins al cor.

    M’agrada aquet poema per el seu contingut.

    Resposta

  47. mireialahoz Says:

    He triat aquest poema perquè és l’himne del nostre país. Visca Catalunya.

    ELS SEGADORS:

    Catalunya triomfant,
    tornarà a ser rica i plena
    endarrera aquesta gent
    tan ufana i tan superba.

    Bon cop de falç!
    bon cop de falç,
    defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Ara es hora,segadors!
    Ara es hora,d’estar alerta!
    Per quan vingui un altre juny
    esmolem ben bé les eines!

    Bon cop de falç!
    bon cop de falç,
    defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Que tremoli l’enemic,
    en veient la nostra senyera
    Com fem caure espigues d’or,
    quan convé seguem cadenes!

    Bon cop de falç!
    bon cop de falç
    defensors de la terra!
    Bon cop de falç.

    Resposta

  48. pauberni Says:

    Aquest poema em recorda a la meva infància quan estiuejava prop del Ter, anavem allà Amb el meu pare i em porta bons records.

    Quan plana enllà de l’aigua
    per sobre la resclosa
    el sol tornassolava
    les fibres del corrent
    de tanta vastitud
    només el cor n’havia
    el nus eternament.
    Qui doncs per mi escoltava
    o qui per mi aprenia
    lliçons a l’aula freda?
    Si d’ulls sobre el rabeig
    en unitat sofrien
    les forces de la ment
    només a vora l’aigua
    la vida era profunda
    els nombres cavil.losos
    les lletres radicals.

    Resposta

  49. Laura Martínez Says:

    Jo he escollit aquest poema perque per a mi, els somnis, em semblen un altre món diferent al que vivim, un món sense Lògica.

    LOS SUEÑOS

    El hada más hermosa ha sonreído
    al ver la lumbre de una estrella pálida,
    que en hilo suave, blanco y silencioso
    se enrosca al huso de su rubia hermana.

    Y vuelve a sonreír porque en su rueca
    el hilo de los campos se enmaraña.
    Tras la tenue cortina de la alcoba
    está el jardín envuelto en luz dorada.

    La cuna, casi en sombra. El niño duerme.
    Dos hadas laboriosas lo acompañan,
    hilando de los sueños los sutiles
    copos en ruecas de marfil y plata.

    Antonio Machado

    Resposta

  50. elenaextraviz Says:

    A mi m’agrada aquest poema perquè parla d’amor i de com una persona se sent feliç veient a una altra persona fellç i se sent orgullós/sa de fer feliç a altra gent.

    I LOVE

    I love to see you smile
    and I love knowing that
    I caused that smile.

    I love see you happy
    and I love knowing that
    I caused that happiness.

    I love to look into your beautiful eyes
    and I love the way I fall into them.

    I love it when you hold my hand
    and I love having
    the courage to grab and hold yours.

    I love that I want to be yours
    I love so many things about you
    but the most important thing is…

    I LOVE YOU.

    Resposta

  51. Joan Says:

    LA SARDANA;
    La sardana és la dansa més bella
    de totes les danses que es fan i es desfan;
    és la mòbil magnífica anella
    que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
    Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la,
    ja volta altra volta a la dreta dubtant
    i se’n torna i retorna intranquil.la,
    com mal orientada l’agulla d’imant.
    Fixa’s un punt i es detura com ella …
    Del contrapunt arrencant-se novella,
    de nou va voltant.
    La sardana és la dansa més bella
    de totes les danses que es fan i es desfan.

    Aquest poema m’ha agradat perquè parla sobre una tradició catalana i es un poema divertit.

    Resposta

  52. Núria Casaponsa Says:

    He escogido este poema porque ahora viene la primavera. Esta estacion me gusta mucho y queria compartir este poema con todos vosotros.
    LA PRIMAVERA:
    Con mis versos quiero yo decir…
    Querida primavera
    que te vistes de mil colores
    tan linda y combinada como siempre
    tus flores quiero y a la vez no
    me duele saber que al llevármelas
    les hago daño y he decidido mejor
    vendré diario a verte a ti y a ellas…

    Resposta

  53. maxsoler15 Says:

    Jo he ficat aquest poema de Salvador Espriu ja que els jocs florals passats ell va ser el protagonista. M’agrada aquest poema per què parla una mica de tot.

    PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

    El meu somni lent
    de la gran pau blanca
    sota el cel clement.

    Passo pels camins
    encalmats que porten
    la claror dels cims.

    És un temps parat
    a les vinyes altes,
    per damunt del mar.

    He parat el temps
    i records que estimo
    guardo de l’hivern.

    Però tu riuràs,
    car veus com es tanquen
    llavis catalans.

    I es baden al sol
    boques de captaires,
    plagues de leprós.

    Ningú no ha comprès
    el que jo volia
    que de mi es salvés.

    Mai no ha entès ningú
    per què sempre parlo
    del meu món perdut.

    Les paraules són
    forques d’on a trossos
    penjo la raó.

    Branden a ple vent
    cordes que no poden
    suportar més pes.

    El càntic és lluny,
    i la greu campana
    toca pels difunts.

    Ha cessat el ball
    de l’altiva monja
    i de l’embriac.

    La dansa també
    del pelut dimoni
    amb la reina Esther.

    Ja no volta l’ós.
    He llegit el llibre
    del Predicador.

    Deso a poc a poc
    dintre de la capsa
    tots els meus ninots.

    Ara he de callar,
    que no tinc prou força
    contra tant de mal.

    D’un mal tan antic
    aquesta veu feble
    no et sabrà guarir.

    En un estany buit,
    manen el silenci
    i la solitud.

    Sols queden uns noms:
    arbre, casa, terra,
    gleva, dona, solc.

    Només fràgils mots
    de la meva llengua,
    arrel i llavor.

    La mar, el vell pi,
    pressentida barca.
    La por de morir.

    Resposta

  54. Adriana Bisbe Says:

    LA VIIDA ES SUEÑO

    Es verdad, pues reprimamos
    esta fiera condición,
    esta furia, esta ambición,
    por si alguna vez soñamos;
    y si haremos, pures estamos
    en mundo tan singular,
    que el vivir sólo es soñar;
    y la experiencia me enseña
    que el hombre que vive sueña
    lo que es hasta dispertar.
    Sueña el rey que es rey, y vive
    con este engaño mandando,
    disponiendo y gobernando;
    y este aplauso, que recibe
    prestado, en el viento escribe;
    y en cenizas le convierte
    la muerte (¡desdicha fuerte!)
    ¿qué hay quien intente reinar
    viendo que ha de dispertar
    en el sueño de la muerte?
    Sueña el rico en su riqueza
    que más cuidados le ofrece;
    sueña el pobre que padece
    su miseria y su pobreza;
    sueña el que a medrar empieza,
    sueña el que afana y pertende,
    sueña el que agravia y ofende,
    y en el mundo, en conclusión,
    todos sueñan lo que son,
    aunque ninguno lo entiende.
    Yo sueño que estoy aquí
    destas prisiones cargado,
    y soñé que en otro estado
    más lisonjero me ví.
    ¿Qué es la vida? Un frenesí.
    ¿Qué es la vida? Una ilusión.
    una sombra, una ficción,
    y el mayor bien es pequeño;
    que toda la vida es sueño
    y los sueños, sueños son.

    Calderón de la barca

    PORQUÉ: perqué la vida només n’hi ha una, t’explica que és la vida i perque la fem servir… És com un somni, la vida.

    Resposta

  55. valeria1515 Says:

    Ami m’agrada molt aquest poema, ja que em va costar molt escriure’l i la satisfacció del final va fer que m’agrades més del que podia haver imaginat.

    Dejaste una Huella en mi vida

    Te extraño com extraña el sol a la tierra.
    Te extraño de noche y de dia
    Y estar sin ti es mi melanconia
    Te extraño y no dejo de pensar en ti
    Y mi vida no es la misma desde que no estás aquí.

    Tu recuerdo sigue presente
    Y no puedo sacarte de mi mente
    Tu recuerdo es mi tristeza
    Y mi dolor de cabeza

    Tu recuerdo es mi tortura
    Y hoy mi amargura
    Tu ausencia
    Es mi soledad
    I en ti no dejo de pensar.

    Resposta

  56. miguelarnalot Says:

    Luna de septiembre

    Anoche estaba la luna
    bella, blanca y plateada
    su luz me ilumino
    y me sentí, envuelta
    en su magia…

    Yo estaba en un grupo,
    Pero yo, los ignoraba
    Y me sentí, aislada,
    mi pensamiento en ti,
    tus manos, me acariciaban.

    Luz de luna, belleza inmensa
    tus ojos me miraban,
    su luz mágica y brillante,
    me trajo tu mirada.

    En aquel jardín de flores,
    iluminadas por su blanco
    resplandor…
    sentí tus besos de amor.

    Luna de septiembre,
    luna de final de verano,
    llévale mil besos
    a mi amor lejano.

    Hubo cantos
    de alegría y sueños,
    la luna en su inmensidad,
    me guiño y me confirmo
    que tú, eres mi dueño.

    Rosario Ayllón.

    L’escollit perque de petit sempre mel llegien i m’h agradava molt

    Resposta

  57. hannatomlinson17 Says:

    He triat aquest poema perquè és molt bonic, i et fa sentir viu llegint tot els sentiments que té aquesta persona que diu el poema la que se sent sol/a,… I com poden passar coses aixi a la vida i no poder-ho superar. Bueno espero que hus agradi, perque val la pena llegir-lo ja que és molt sentimental, bonic,… romàntic.

    “Otra historia sin final feliz”

    Yo ya no pienso creer..
    ya no quiero volver a perder..
    enamorarse y luego en el dolor caer..
    mi corazón de nuevo.. ya no voy a ceder..

    Otra historia que termina mal..
    un dolor que nadie podrá curar..
    sensaciones interminables..
    recuerdos dolorosos que se vuelven imborrables..

    Una herida que se vuelve incurable..
    ya nada en mi vida.. es indispensable..
    siento que ya no existo..
    me siento muerto.. pero aun sigo vivo..

    Ahora que te veo con él..
    me pongo a pensar que yo fui aquel..
    que te escribió creaciones en hojas de papel..
    y al final nuestro amor fue como la torre de babel..

    Llegó hasta cierto nivel.. luego se derrumbó..
    como siempre fui yo.. quien mas perdió..
    otra ocasión mas donde mi ser sufrió..
    perdidas innumerables.. ya todo se acabó..

    No existe ya ninguna esperanza..
    ya no me interesa el mañana..
    me la paso contemplando tus fotos..
    me vuelvo mas loco.. me siento mas solo..

    No hay consuelo que exista..
    que me devuelva el sentido a mi vida..
    solo veo oscuridad ante mi.. felicidad abstracta..
    El amar con fuerza.. con esa misma fuerza te mata..

    Ghost Teacher (seudónimo)

    Resposta

  58. eddie Says:

    Aquest poema m’agrada perque tenen algunes rimes que quan les llegeixes són divertides.

    Here are many colours that now appear,
    once September’s here.

    The trees transform before our eyes,
    rain marks the skies.

    Bold yellows, sharp orange, deep red,
    beneath the sky of lead.

    Birds migrate and insects vanish,
    harsh winds banish.

    Days grow short the night time long,
    hear the blackbirds song.

    The winds are cooler the night air cold,
    autumns taking hold.

    Resposta

  59. mineralmaster Says:

    Jo he escollit aquest poema castellà perquè té unes bones rimes i el poeta que ha escrit el poema representa molt bé el que pensa sobre el que passa en “l’amaneixer”

    AL AMANECER

    Las calles oscuras y sucias
    van olvidando sus sombras
    y las ratas que las poblan,
    al amanecer,
    regresa a sus guaridas
    sin encontrar la comida
    en una noche tan fría,
    al amanecer,
    un borracho perdido
    entre cubos de basura
    su último sueño ha dormido,
    al amanecer,
    nadie le echará en falta
    al despertar la mañana
    él no tuvo nunca nada,
    al amanecer,
    mientras su cuerpo se hiela,
    alguien andará soñando
    en un hombre que ha vivido,
    sin saber porqué,
    y yendo hacia su trabajo
    con bufanda y con abrigo
    le encontrará allí tendido,
    al amanecer,
    pasando tal vez de largo
    y recordando su sueño
    puede que se pregunte…
    ¿será él?.

    Pedro M. Campos

    Resposta

  60. xsalemany Says:

    Campanetes de Nadal,
    lluïssor de guarnitures
    i un pessebre angelical
    fet per mans de criatures.
    Un avet al menjador,
    al portal o bé a la sala;
    un gran lot del bo i millor
    damunt del bufet s’instal·la.
    Mentre escumeja el xampany
    a les copes dringadisses,
    ens desitgem un bon any
    i unes festes ben felices.

    M’agrada perquè m’encanta celebrar l’any nou.

    Resposta

  61. helen9317 Says:

    T’has alçat dins de mi
    com un mar que desperta
    el nou dia amb la llum
    maragda del seu cant,
    com un vol de palmeres
    que busquen altres cels.

    Has mirat i els teus ulls
    han encés sols i fires
    en la nit que em regnava
    els anys i tots els somnis.

    Ara sent com passeges
    molt a espai les estances,
    les fosques galeries
    que abans eren silenci.
    Ara sent els teus llavis
    navegar-me les venes
    i en el cor descansar
    les teues mans quan tornen
    de plantar de gesmil
    el desert dels meus ossos.

    Ara sent que m’habites
    cada hora que passa,
    plena ja de sentit
    puix que plena de tu.

    Marc Granell,

    Jo he escollit aquest poema perque trobo que descriu molt bé una sensació que potser tard o dora tothom tindrà. La necessitat d’aquella persona essencial per tu.

    Resposta

  62. Jordi Fiestas Says:

    He escolli aquest poema de Miquel Marti Pol perque parla de la seva mort i m’agradat perque explica com l’agradaria morir.

    UN DIA QUALSEVOL

    Un dia qualsevol foradaré la terra
    i em faré un clot profund,
    perquè la mort m’arreplegui dempeus,
    reptador, temerari.
    Suportaré tossudament la pluja
    i arrelaré en el fang de mi mateix.
    Quiti de mots, em bastarà l’alè
    per afirmar una presència
    d’estricte vegetal.
    L’ossada que em sustenta
    s’endurirà fins a esdevenir roca
    i clamaré, amb els ulls esbatanats,
    contra els temps venidors
    i llur insaciable corruptela.
    Alliberat de tota turpitud,
    sense seguici d’ombra,
    no giraré mai més el cap
    per mirar enrera.

    Miquel Martí Pol

    Resposta

  63. carlosarnau2013 Says:

    ODA A ESPANYA
    Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
    que et parla en llengua – no castellana;
    parlo en la llengua – que m’ha donat
    la terra aspra:
    en’questa llengua – pocs t’han parlat;
    en l’altra, massa.
    T’han parlat massa – dels saguntins
    i dels que per la pàtria moren:
    les teves glòries – i els teus records,
    records i glòries – només de morts:
    has viscut trista.
    Jo vui parlar-te – molt altrament.
    Per quE vessar la sang inútil?
    Dins de les venes – vida és la sang,
    vida pels d’ara – i pels que vindran:
    vessada és morta.
    Massa pensaves – en ton honor
    i massa poc en el teu viure:
    tràgica duies – a morts els fills,
    te satisfeies – d’honres mortals,
    i eren tes festes – els funerals,
    oh trista Espanya!
    Jo he vist els barcos – marxar replens
    dels fills que duies – a que morissin:
    somrients marxaven – cap a l’atzar;
    i tu cantaves – vora del mar
    com una folla.
    On són els barcos? – On són els fills?
    Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
    tot ho perderes, – no tens ningú.
    Espanya, Espanya, – retorna en tu,
    arrenca el plor de mare!
    Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
    que el plô et torni feconda, alegre i viva;
    pensa en la vida que tens entorn:
    aixeca el front,
    somriu als set colors que hi ha en els núvols.
    On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
    No sents la meva veu atronadora?
    No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
    Has desaprès d’entendre an els teus fills?
    Adéu, Espanya!

    COMENTARI: He posat aquesta poesia porque te relació amb Catalunya i perque parla de la lnostra llengua.

    Resposta

  64. Iain Visa Says:

    He triat aquest poema perque La fageda d’en Jordà es un lloc tranquil i molt bonic i crec que el poema defineix molt be com es.

    LA FAGEDA D’EN JORDÀ

    Saps on és la fageda d’en Jordà ?
    Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
    trobaràs un indret verd i pregon
    com mai més n’hagis trobat al món:
    un verd com d’aigua endins, pregon i clar;
    el verd de la fageda d’en Jordà.
    El caminant, quan entra en aquest lloc,
    comença a caminar-hi poc a poc;
    compta els seus passos en la gran quietud
    s’atura, i no sent res, i està perdut.
    Li agafa un dolç oblit de tot el món
    en el silenci d’aquell lloc pregon,
    i no pensa en sortir o hi pensa en va:
    és pres de la fageda d’en Jordà,
    presoner del silenci i la verdor.
    Oh companyia! Oh deslliurant presó!

    JOAN MARAGALL

    Resposta

  65. aina2001 Says:

    Aina LLonch : he escogido este poema porque la primavera ya llega!!!!

    Hoy las golondrinas
    Practicando estàn,
    es que la primavera
    ha llegado ya!

    Hoy los pajaritos vienen
    a cantar, esque la
    primavera ha llegado
    ya.

    Hoy las folre tias vienen
    a bailar, esque la primavera
    ha llegado ya.

    Hoy las mariposas vienen
    a volar , esque la primavera ha
    llegado ya

    (Lope de Vega)

    Resposta

  66. ivancastillo Says:

    Estenc la mà i no hi ets.
    Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
    més dòcilment i tot del que pensava.

    No tornaràs mai més, però en les coses
    i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
    de la vida que visc, no solitari
    sinó amb el món i tu per companyia,
    ple de tu fins i tot quan no et recordo,
    i amb la mirada clara del qui estimen
    sense esperar cap llei de recompensa.

    M. Martí i Pol

    He escollit aquest poema perquè tots el poemes de M. Martí i Pol m’agraden molt.

    Resposta

  67. Xavier Umbert Says:

    Caminante no hay camino, de Antonio Machado

    Caminante, son tus huellas
    el camino y nada más;
    Caminante, no hay camino,
    se hace camino al andar.
    Al andar se hace el camino,
    y al volver la vista atrás
    se ve la senda que nunca
    se ha de volver a pisar.
    Caminante no hay camino
    sino estelas en la mar.

    He escollit aquest poema perquè a l’antiga escola la professora de castellà ens va ensenyar Antonio Machado i alguns dels seus poemes.

    Resposta

  68. Joel Badal Says:

    Para que haya paz en el mundo,
    Debe haber paz en las naciones.

    Para que haya paz en las naciones,
    Debe haber paz en las ciudades.

    Para que haya paz en las ciudades,
    Debe de haber paz entre los vecinos.

    Para que haya paz entre los vecinos,
    Debe haber pasen las casas.

    Para que haya paz en las casas,
    Debe haber paz en los corazones

    He elegido este poema, porque trata sobre La PAZ y es muy bonito, sobretodo la última frase

    Resposta

  69. Jamie Spriggs Says:

    Señor, me has dado un hijo
    y te pido la piedad
    me le concedas el don
    de ser un hombre de paz.

    Que nunca forme barreras
    para hacer la caridad
    y sea legal consigo mismo
    y que viva en hermandad.

    Y dale a su pensamiento
    luz para comprender
    y lo lleves por caminos
    iluminados de fe.

    Que nunca pueda la ira
    hasta sus manos llegar
    y le acompañe tu amor
    para librarlo del mal.

    Y que oiga en su conciencia
    la voz de su corazón.
    Y líbralo de la avaricia
    infamia, odio y traición.

    Concédele la providencia
    y que sea hombre cabal.
    Gracias, Señor, gracias
    Dios de inmensa bondad.

    Resposta

    • Jamie Spriggs Says:

      Señor, me has dado un hijo
      y te pido la piedad
      me le concedas el don
      de ser un hombre de paz.

      Que nunca forme barreras
      para hacer la caridad
      y sea legal consigo mismo
      y que viva en hermandad.

      Y dale a su pensamiento
      luz para comprender
      y lo lleves por caminos
      iluminados de fe.

      Que nunca pueda la ira
      hasta sus manos llegar
      y le acompañe tu amor
      para librarlo del mal.

      Y que oiga en su conciencia
      la voz de su corazón.
      Y líbralo de la avaricia
      infamia, odio y traición.

      Concédele la providencia
      y que sea hombre cabal.
      Gracias, Señor, gracias
      Dios de inmensa bondad.

      Comentari: Estava buscant un poema a internet, i llavors trobo aquest, que ja el coneixia de l’any passat, quan també necessitava un. Personalment, crec que està molt bé, perquè va d’un pare que demana amb tota l’ànima que el seu fill sigui de bona voluntat.

      Resposta

  70. gerardsobreperablog Says:

    La vaca cega

    Topant de cap en una i altra soca,
    avançant d’esma pel camí de l’aigua,
    se’n ve la vaca tota sola. És cega.
    D’un cop de roc llançat amb massa traça,
    el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
    se li ha posat un tel: la vaca és cega.
    Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
    mes no amb el posat ferm d’altres vegades
    ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
    Ses companyes, pels cingles, per les comes,
    pel silenci dels prats i en la ribera,
    fan dringar l’esquellot mentre pasturen
    l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
    Topa de morro en l’esmolada pica
    i recula afrontada… Però torna,
    i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
    Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
    al cel, enorme, l’embanyada testa
    amb un gran gesto tràgic; parpelleja
    damunt les mortes nines, i se’n torna
    orfe de llum sota del sol que crema,
    vacil·lant pels camins inoblidables,
    brandant lànguidament la llarga cua.

    Joan Maragall

    Resposta

  71. Arnau Gomis Says:

    He escollit aquest poema perquè em recorda els moments que he passat en els diferents espais que nombre Joana Respall en el seu poema

    EL BALCÓ (Joana Raspall)

    Vull un balcó sobre el mar
    per veure passar les barques
    amb veles de tots colors
    tenses pel vent.

    Vull un balcó sobre el camp
    per veure florit les branques
    i aspirar-ne les olors
    a hora ponent.

    Vull un balcó sobre els cors
    per destriar les mentides
    i guardar les veritats
    com a tresors.

    Resposta

  72. Àlex Serrano Says:

    A mi aquest poema m’agrada molt per què parla dels colors i la primavera. Com que ja comença la primavera m’ha semblat molt bonic.

    Omplim la primavera de colors i poesia

    Roig,
    roig com la sang, com la rosella al camp, com la tomaca en l’encisam
    Groc,
    groc com l’anell d’or, com la llimona, com el gran Sol.
    Verd,
    verd com les fulles, com la pera, tan verd com l’herba en primavera.
    Blau,
    blau com el cel, com el mar a l’estiu, com els ulls que tens tu.
    Negre,
    negre com la nit, com la formiga que busca el seu llit.
    Blanc,
    blanc com el cotó-en-pèl, com les plomes del pardal, com els núvols que hi ha al cel.
    Morat,
    morat com el raïm, com la mora en agost, com la violeta i el most.
    Gris,
    gris com l’elefant, com la pluja a la ciutat, com la pell del conill gran.
    Marró,
    marró de castanya, de bellota i de tardor, de tronc d’arbre al bosc.
    Taronja,
    taronja mandarina que té la pell fina, taronja com la pastanaga de Maria.

    Resposta

  73. mariasayrach Says:

    Sentir,
    sentir que tu mano es mi caricia,
    sentir que tu sueño es mi deseo,
    sentir que tu mirada es mi descanso,
    sentir que tu nombre es mi canción,
    sentir que tu boca es mi refugio,
    sentir que tu alma es mi regalo.
    Sentir que existes…
    sentir que vivo para amarte.

    Te contaré deseos en tus labios,
    el placer será mi arma para soñar,
    recorreré tu alma
    y secuestraré tu amor.
    No habrá rescate:
    sólo la pasión.

    COMENTARIO:

    A mi me gusta este poema porque me gusta como en el primer párrafo va repitiendo el principio pero el final no, pero tiene rimo. También me gustan los poemas de amor i este es de amor.

    Resposta

  74. noavives Says:

    SUEÑO DEL MOMENTO

    Los sueños son reales
    cuando surgen como sueños
    en las miradas iguales
    al brillo de nuestros ojos.

    Es cuando me miras a mí
    desde un sueño interior
    y yo siento brillar en ti
    el sueño – tu esplendor.

    Es ahora que nos amamos
    en la verdad del tiempo
    con todo lo que somos
    en el sueño del momento.

    Orlando Faias

    A mi m’agrada aquest poema perquè parla dels somnis i una part de amor. Aquestes dos coses m’agraden molt.

    Resposta

  75. paulaportafoli Says:

    El Circo

    Alegría, llega el circo,
    trae payasos y elefantes,
    malabaristas,leones,
    caballitos elegantes,
    trapecistas, saltimbanquis,
    tigres y otros animales.
    Venid niños, disfrutad
    con las bromas y los saltos,
    la magia os asombrará,
    harán reír los payasos,
    los trapecistas asombran
    por los aires revolando.
    Hay dulces y cacahuetes,
    globos y flores de plástico,
    sombreros de fantasía
    caretas pá disfrazaros.
    Sed felices un momento
    del circo saldréis soñando.

    Yo he escogido este poema porque cuando era más pequeña tuvimos que buscar uno y también escogí este. Me gusta tanto porque es muy alegre y divertido creo que describe muy bien como es un circo.

    Resposta

  76. dunagriera Says:

    Si la mimosa em donés
    una branqueta florida,
    i un perfum de llesmí,
    I un cel d’ulls, la margarida…
    Me’n faria un món tan dolç
    que cap altre no en voldria:
    sense puntxes
    tot vellut
    tot aroma i alegria,
    sense cap color viole
    ni flors de figura altiva.

    A mi m’agrada aquest poema perquè m’ha trasmés les sensacions que tinc quan arriva la primavera.

    Resposta

  77. :) Says:

    LA PALOMA

    Se equivocó la paloma,
    se equivocaba.
    Por ir al norte fue al sur,
    creyó que el trigo era el agua.
    Creyó que el mar era el cielo
    que la noche la mañana.
    Que las estrellas rocío,
    que la calor la nevada.
    Que tu falda era tu blusa,
    que tu corazón su casa.
    (Ella se durmió en la orilla,
    tú en la cumbre de una rama.)

    Rafael Alberti

    Encara que no l’entengui gaire, he triat aquest poema perquè trobo que amb frases senzilles queda bastant bé.

    Resposta

  78. Albert Muntane Says:

    Poseído
    Por Daniel Fariña Márquez A nadie le gusta aún. | 0 | Compartir
    Al cuarto del padre
    hemos llegado
    ellos nos observan
    por todos los lados
    Entonces escucho
    ruidos en el techo,
    abro la puertita
    y bajo la escalera
    Todo muy oscuro
    siento que me observan
    enciendo la linterna
    y eso se me acerca
    El niño maldito
    por Él poseído
    ya se me ha acercado
    y me come vivo

    ¿Te gusta este libro? ¡Haz que todo el mundo se entere!
    COMENTARI: me fusta este poema porque m’encanta las peliculas de terror .

    Resposta

  79. mariona4serret Says:

    EL NOI DE LA “BICI”
    Pedala que pedala…
    Va carretera enllà
    Visca la “bici” nova !
    Que lleugera que va !
    Les cames s’enforteixen !
    Amb un pinyó tant fi
    No es cansa ni una gota
    I fa doble camí
    No té enveja dels cotxes
    Que li passen pel devant
    Ni tampoc de les motos
    Que sempre van roncant
    La bici no fumega
    Ni embruta l’aire, gens;
    No pot encendre els boscos
    Els pins estan contents !
    Pedala que pedala…
    Té ganes de cantar
    Llençant-li mil aromes
    El bosc li ho pagarà.

    Joana Raspall

    Jo he escollit aquest poema perquè m’agrada anar amb bicicleta i perquè apart de que aquesta escritora, la Joana Raspall m’agrada força, també m’agrada perquè aquest tema de respectar la natura i de que quan diu que no l’hi fa enveja que els cotxes i les motos l’edslantin m’agrada perque em fa pensar que, encara que alguna persona fagui les coses més ve que tu, doncs no passa res, i això m’agrada molt, perque ets així i fas les coses d’aquesta manera i no passa res si algú les fa millor que tú.

    Resposta

  80. adriafernandez Says:

    Quan els ocells per veure besan l’aigua, l’estany es troba pres d’emoció.
    El cel s’hi emmiralla, amb, sorpresa,
    Es veu desfigurat pel tremolor

    Resposta

  81. júlia Says:

    T’explicaré desitjos en els teus llavis,
    l’amor dóna dolor i el dolor saviesa,
    no ho pots evitar sempre mires el passat.

    Sense ulls reconec el teu perfil,
    guia de les dreceres prohibides,
    tan sols gira’t i obra els ulls:
    La vida et somriu.

    Tu que somiaves a cor obert,
    que les flors miraven el cel.

    Una ànima plena de records,
    records perduts per un camí etern.

    Júlia.

    Resposta

  82. polpallares99 Says:

    AMOR I DOLOR

    Tot per un cor que estima
    I tots els teus somnis
    Tot plegat
    On el cor cremava tristors
    La vida et somriu
    Ara només toca mirar endavant, per seguir lluitant.

    Resposta

  83. Carlota Mestre Says:

    Fuet de calor furibunda
    sofocant,
    asfixiant
    em surt fum del cap!
    El cel està entelat.
    L’espessetat de nuvols acaricia la lluna,
    com un vel de seda la cobreix.

    Resposta

  84. polpallares99 Says:

    Ai Amor…..

    Què t’ha passat, amor?
    Perduda en l’immens desert
    Què t’ha passat, amor?
    Has canviat bastant i
    el meu cor s’està trencant

    Resposta

  85. Jordi Muntané Says:

    Ja puc sentir,
    sentir que la teva mà és la meva carícia,
    sentir els crits que em fan plorar,
    senitr que la teva mirada és el meu descans,
    sentir que existeixes…
    sentir que visc per estimar-te

    Resposta

  86. Robert Says:

    El fred a caigut.
    El món s’ha vestit d’hivern,
    els arbres tanquen els ulls d’escorça
    jo puc notar la freda i fosca
    nit de somnis glaçats.

    Resposta

  87. Berta Says:

    El goig no pot ser etern, fugitiva fumera…
    L’enuig, l’orgull i la competència són els nostres enemics més forts.
    Però si encens amb el focs de vida,
    la flama que fa temps,
    es va apagar dins teu:
    si acompanyes cada pas
    amb un somriure
    pot ser no tot serà llum en aquest món,
    però sí que ho serà en el teu consol.

    Berta Llaveria.

    Resposta

  88. Adriana Says:

    Obra el ulls,
    Viu, viu la vida al màxim
    No pensis abans d’actuar.
    I si ho fas.. és realment necessari?
    És realment necessari pensar?
    És realment necessari oblidar
    Es realment necessari patir?
    En les llacunes neda el meu cor.
    Sense ulls reconec el teu perfil.
    Els meus dits repassen contorns desitjables.
    L’olfacte sobre la teva pell fina em recorda a molts bons moments.

    Adriana Torres

    Resposta

  89. Marc Says:

    No tot és llum en aquest món
    La vida és com una espelma que s’encén i s’apaga
    No tot és fosc en aquest món
    Si s’apaga la tornes a fer il•luminar
    Si et caus, et tornes a aixecar
    No es té que tindre por a perdre’s
    Tens que mirar cap endavant i oblidar les teves cendres
    Obra els ulls
    Compren la vida i la vida et comprendrà
    Comprendre és el únic que caldrà
    Mira a dalt i agraeix
    Perquè tens una vida encara que no sempre llueixi

    Resposta

  90. Nat Says:

    MAR DE LLIBERTAT

    Mar de delit, realitat,
    jo et vinc a veure, a inventar-te,
    el temps que et sóc al costat
    és plenitud sense màcula.

    Claror fins a l’horitzó,
    fragor de les ones blaves
    esquitxades de dolçor
    pel sol que, lent, ve a besar-te.

    Mar immens, ets realitat,
    i a la ciutat habitada
    bufes vent de llibertat
    i ella es fa la teva imatge.

    Resposta

  91. Guilletermis Says:

    L’ÀNIMA DE LES FLORS

    Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
    qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant si val.

    Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
    M’han encantat així que les he vistes
    posades a morir, mes sense dol.

    “Morirem aviat, lluny de la planta
    -elles deuen pensar-;
    mes ara nostre brill el poeta encanta,
    i això mai morirà.”

    Joan Maragall.

    Resposta

  92. Marina Carol Says:

    AMOR PARTICULAR

    Com t’ho podria dir
    perquè em fos senzill, i fos veritat,
    que sovint sóc tan a prop teu, si canto,
    que sovint sóc tan a prop meu, si escoltes,
    i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
    que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t’estimo.

    Que junts em caminat,
    en la joia junts, en la pena junts,
    i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
    i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
    Per tot això i coses que t’amago
    em caldria agraïr-te tant temps que fa que t’estimo.

    T’estimo, sí,
    potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
    t’estimo, i així és,
    i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
    t’estimo, i em sé feliç
    quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo…

    Que passaran els anys,
    i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
    i em pregunto si trobaré el gest correcte,
    i sabré acostumar-me a la teva absència.
    Però tot això serà una altra història,
    ara vull agraïr-te tant tamps que fa que t’estimo.

    T’estimo, sí,
    potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
    t’estimo, i així és,
    i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
    t’estimo, i em sé feliç
    quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo…

    T’estimo…

    Lluís Llach

    Resposta

  93. xibanez Says:

    God grant that I might have
    The courage to change the things I can,
    The serenity to accept the things I cannot,
    And the wisdom to know the difference

    The Serenity Prayer
    By Reinhold Neibuhr

    Resposta

  94. Lluis Bogunyà (@lluisbogu) Says:

    Roulette Russe

    Nous nous promenons dans notre éternelle solitude
    une aiguille pour balancier
    de loin, la silhouette du hasard
    nous épie
    le rideau se tisse
    un soupir après l’autre
    notre histoire glisse
    se dissout
    tombe
    Nous nous acheminons
    drogués vers la lumière
    le corps tiède
    l’archet frémissant
    sur le fil d’une inénarrable tendresse
    Sybille Rembard

    Oriol moreno

    Resposta

  95. Pepita Says:

    Caminante, son tus huellas
    el camino y nada más;
    Caminante, no hay camino,
    se hace camino al andar.
    Al andar se hace el camino,
    y al volver la vista atrás
    se ve la senda que nunca
    se ha de volver a pisar.
    Caminante no hay camino
    sino estelas en la mar.

    Antonio Machado

    Aquest poema va estar musicat per Joan Manel Serrat. El seu missatge, alhora senzill i profund, m’ha acompanyat en molts moments de la vida.

    Resposta

  96. Pepita Says:

    Entre els desatres apilats amb sacs,
    la vida m’ha deixat el teu amor.
    Tant se val el silenci de la nit,
    el cotxe negre que ha apagat els fars
    i el saxo que se sent, fluix, a la ràdio.
    El que ha de ser impecable és el dispar:
    perillós i certer. Com tu a la meva vida.

    L’equip de l’assassí. Joan Margarit.

    M’agrada perquè descriu de forma contundent la força d’un amor que pot ser perillós.

    Resposta

  97. polvendrell Says:

    En este momento pienso en ti
    en que estarás haciendo
    o que si todavía te acuerdas de mi
    ya que tu no puedes salir de mi cabeza

    ya que no entiendo nada si no estas junto a mi
    porque cuando pienso en ti, miro tus ojos negros como la noche
    y esa risa que con tan sola pensarla me alegra

    y en que te tuve tan cerca
    y te deje ir de mi lado
    pero nunca de mi corazón
    ya que te extraña y te llora a diario

    pero, lo que quisiera saber
    es que si tu me quieres
    si es válido todavía pensar en ti

    pero lo que me pasa es que me da miedo mirarte
    porque siento que estarás mas adentro de mi corazón
    y no sabre por que me miras como una amiga

    pero se que soy una necia
    porque se que tus besos son ajenos
    al igual que tus pensamientos
    ya que otra es dueña de tu corazón

    lo único que puedo decirte
    es que te quieran mucho como yo te quiero a ti
    que te valla bien y no sufras como yo
    y no llores por un amor como yo lo hago

    ya que le pido a Dios
    que te cuide y nunca me olvides
    y que nunca te borre de mis sueños
    que recuerdes aquella niña tímida
    y a la vez cobarde que no supo decir lo que sentía

    ya que yo siempre te tendré en mi corazón
    ya que siempre te extrañare
    y a la vez te recordare
    como aquel amor imposible

    todo esto pasa por mi inseguridad
    que yo misma tenia
    adiós pero nunca te olvidare

    adiós amor porque el día que sepas que te quise
    ya no estaré aquí, ya que me voy lejos de ti
    para saber si te puedo olvidar y sanar este necio corazón
    ya que mis sueños se quedan contigo

    adiós mi amor imposible

    M’agrada perquè és molt emotiu i em fa reflexionar

    Resposta

  98. juliagras Says:

    Amo, amas, amare, amaui, amatum.

    Jo t’estimo en present d’indicatiu
    I, de l’amor per fer-me un futur mèrit,
    T’estimaré en pretèrit,
    Participi, gerundi i subjuntiu.

    Carles Fages de Climent.

    Resposta

  99. niederstein Says:

    HOY
    … vengo con las alas extendidas
    sin disfraces
    sin chisteras
    sin ambages

    vengo con las
    alas extendidas
    regalando mis palabras
    regalando mis besos
    regalando mis auroras…

    Humberto González Ortiz

    Jo he decidit aquest poema perqué m’agrada moltissim i és d’un pare d’un amic meu.

    http://feedproxy.google.com/~r/BlogDeHumbertoGonzlezOrtiz/~3/JDB_c02wl7k/hoy.html?utm_source=feedburner&utm_medium=email

    Resposta

  100. Emma Says:

    “Estenc la mà”

    Estenc la mà i no hi ets.
    Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
    més dòcilment i tot del que pensava.

    No tornaràs mai més, però en les coses
    i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
    de la vida que visc, no solitari
    sinó amb el món i tu per companyia,
    ple de tu fins i tot quan no et recordo,
    i amb la mirada clara del qui estimen
    sense esperar cap llei de recompensa.

    M. Martí i Pol

    L’he escollit perquè descriu molt bé el que, en la meva opinió, és el pitjor sentiment: la pèrdua d’un ésser estimat.

    Resposta

  101. Maria Says:

    NO TE DETENGAS

    No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
    sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
    No te dejes vencer por el desaliento.
    No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
    que es casi un deber.
    No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
    No dejes de creer que las palabras y las poesías
    sí pueden cambiar el mundo.
    Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
    Somos seres llenos de pasión.
    La vida es desierto y oasis.
    Nos derriba, nos lastima,
    nos enseña,
    nos convierte en protagonistas
    de nuestra propia historia.
    Aunque el viento sople en contra,
    la poderosa obra continúa:
    Tu puedes aportar una estrofa.
    No dejes nunca de soñar,
    porque en sueños es libre el hombre.
    No caigas en el peor de los errores:
    el silencio.
    La mayoría vive en un silencio espantoso.
    No te resignes.
    Huye.
    “Emito mis alaridos por los techos de este mundo”,
    dice el poeta.
    Valora la belleza de las cosas simples.
    Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
    pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
    Eso transforma la vida en un infierno.
    Disfruta del pánico que te provoca
    tener la vida por delante.
    Vívela intensamente,
    sin mediocridad.
    Piensa que en ti está el futuro
    y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
    Aprende de quienes puedan enseñarte.
    Las experiencias de quienes nos precedieron
    de nuestros “poetas muertos”,
    te ayudan a caminar por la vida
    La sociedad de hoy somos nosotros:
    Los “poetas vivos”.
    No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas …

    Resposta

  102. mireiabartes Says:

    PALABRAS PARA JULIA

    Tú no puedes volver atrás
    porque la vida ya te empuja
    como un aullido interminable.

    Hija mía es mejor vivir
    con la alegría de los hombres
    que llorar ante el muro ciego.

    Te sentirás acorralada
    te sentirás perdida o sola
    tal vez querrás no haber nacido.

    Yo sé muy bien que te dirán
    que la vida no tiene objeto
    que es un asunto desgraciado.

    Entonces siempre acuérdate
    de lo que un día yo escribí
    pensando en ti como ahora pienso.

    La vida es bella, ya verás
    como a pesar de los pesares
    tendrás amigos, tendrás amor.

    Un hombre solo, una mujer
    así tomados, de uno en uno
    son como polvo, no son nada.

    Pero yo cuando te hablo a ti
    cuando te escribo estas palabras
    pienso también en otra gente.

    Tu destino está en los demás
    tu futuro es tu propia vida
    tu dignidad es la de todos.

    Otros esperan que resistas
    que les ayude tu alegría
    tu canción entre sus canciones.

    Entonces siempre acuérdate
    de lo que un día yo escribí
    pensando en ti
    como ahora pienso.

    Nunca te entregues ni te apartes
    junto al camino, nunca digas
    no puedo más y aquí me quedo.

    La vida es bella, tú verás
    como a pesar de los pesares
    tendrás amor, tendrás amigos.

    Por lo demás no hay elección
    y este mundo tal como es
    será todo tu patrimonio.

    Perdóname no sé decirte
    nada más pero tú comprende
    que yo aún estoy en el camino.

    Y siempre siempre acuérdate
    de lo que un día yo escribí
    pensando en ti como ahora pienso.

    He escollit aquest poema perque m’agrada molt.

    Resposta

  103. jordicapdeblogJordi Capdevila Says:

    El hada más hermosa ha sonreído
    al ver la lumbre de una estrella pálida,
    que en hilo suave, blanco y silencioso
    se enrosca al huso de su rubia hermana.

    Y vuelve a sonreír porque en su rueca
    el hilo de los campos se enmaraña.
    Tras la tenue cortina de la alcoba
    está el jardín envuelto en luz dorada.

    La cuna, casi en sombra. El niño duerme.
    Dos hadas laboriosas lo acompañan,
    hilando de los sueños los sutiles
    copos en ruecas de marfil y plata.

    ÉS MOLT BONIC

    Resposta

  104. Eduard Sune Says:

    LA CIUTAT PER LA NIT

    Quina forma pren la nit
    amb tu, Barcelona meva,
    paraments a les terrasses,
    a un racó toca una orquestra.

    Pertot claror condensada,
    a un cantó s’obre una església,
    rellent de mediterrani
    i el vent, que tot ho penetra.

    Encisament palpitant
    damunt llambordes de segles,
    i la lluna expectant
    com l’amor fa les conquestes.

    No vull marxar mai de tu
    em vull quedar amb tu per sempre,
    xopa la nit els carrers
    amb una sentor de festa.

    El teu gòtic encén llums
    amb les rosasses suspeses,
    portalades i fanals,
    vida íntima i intensa.

    Somni ja abans somiat
    incitació i descoberta,
    els arbres et fan costat,
    la pau en tu pren consciència.

    Ens aculls al teu al teu redós
    protegint-nos del cel negre,
    cap malvestat mai vindrà
    dins la teva nit encesa.

    I faig voltes sobre meu
    per copsar-te la bellesa.
    Barcelona, solcs endins,
    ets claror damunt la terra.

    Aquest poema representa molt bé la ciutat de Barcelona, el seu ambient de nit. M’Agrada ja que et transporta a un espai molt interesant i feliç.

    Resposta

  105. xibanez Says:

    Muntanyes de suro,
    figures de fang,
    casetes de duro,
    campanes ning-nang.

    Un riu fet de plata,
    i els ànecs, nedant;
    darrere una mata
    hi ha un home cagant.

    A dins d’una cova
    hi ha gent que no es mou;
    hi ha un nen sense roba,
    l’estufa és un bou.

    La neu és farina,
    cotó el núvol blanc,
    la mare una nina
    i Déu un infant.

    Farigola,
    romaní:
    nas que vola
    cap aquí!

    Pessebre Màgic
    de Ricard Bonmatí

    Resposta

  106. Claudia Says:

    “Con una lentitud
    de luces y de vientos que nunca conocí,
    han crecido los plátanos
    y las casas antiguas de estas calles.
    Detrás de sus balcones se vivieron
    fiestas que no eran mías,
    guerras que no sufrí,
    ambiciones que no me dominaron,
    muertes que no he sentido.

    Cruza la gente y habla
    en un hermoso idioma que me cuesta
    trabajo comprender

    Y sin embargo
    esta ciudad es mía,
    pertenece a mi vida como un puerto a sus barcos.

    Sin duda es la memoria
    de algunos novelistas y un poeta.

    Y sin duda, también, es la importancia
    de pasear contigo,
    de tu mano en mi mano, de nuevo adolescente,
    tu cabeza en mi hombro,
    tu silencio en el mío.”

    Luis García Montero

    M’encanta aquest poema ja que me’l llegien quan era petita i pel meu gust es un poema preciós.
    Gaudiu-lo

    Resposta

  107. mariona Says:

    APAGA AQUESTS ULLS MEUS…
    Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
    si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
    i podré sense peus anar vers tu
    i sense boca podré encara conjurar-te.
    Lleva’m els braços i t’agafaré
    amb el meu cor com si fos una mà;
    para’m el cor, bategarà el cervell;
    i si al meu cervell tu cales foc,
    llavors et portaré en la meva sang

    Resposta

  108. Marc Says:

    Ja que les alumnos de 3r d’ESO hem treballat Ramon Llull, aprofito per deixar per aquí aquest poema.

    CANT DE RAMON
    Són creat e ésser m’és dat
    a servir Déu que fos honrat,
    e són caüt en mant pecat
    e en ira de Déu fui pausat.
    Jesús me venc crucificat,
    volc que Déus fos per mi amat.
    Matí ané querre perdó
    a Déu, e pris confessió
    ab dolor e contrició.
    De caritat, oració,
    esperança, devoció,
    Déus me fé conservació.
    Lo monestir de Miramar
    fiu a frares Menors donar
    per sarraïns a preïcar.
    Enfre la vinya e el fenollar
    amor me pres, fé’m Déus amar,
    enfre sospirs e plors estar.
    Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
    de qui és Santa Trinitat
    tracté com fossen demonstrat.
    Déus Fill, del cel és davallat,
    de una Verge está nat,
    Déu e home, Crist apellat.
    Lo món era en damnació;
    morí per dar salvació
    Jesús, per qui el món creat fo.
    Jesús pujà al cel sobre el tro,
    venrà a jutjar li mal e el bo:
    no valran plors, querre perdó.
    Novell saber plors hai atrobat,
    pot-n’hom conèixer veritat
    e destruir la falsetat:
    serraïns seran batejat,
    tartres, jueus e mant orat,
    per lo saber que Déus m’ha dat.
    Pres hai la crots, tramet amors,
    a la Dona de pecadors
    que d’ella m’aport gran socors.
    Mon cor està casa d’amors
    e mos ulls fontanes de plors.
    Entre gauig estaig e dolors.
    Són home vell, paubre, meyspreat,
    no hai ajuda d’home nat
    e hai trop gran fait emparat.
    Grans res hai del món cercat,
    mant bon eximpli hai donat:
    poc són conegut e amat.
    Vull morir en pèlag d’amor.
    Per ésser gran no n’hai paor
    de mal príncep ne mal pastor.
    Tots jorns consir la deshonor
    que fan a Dé li gran senyor
    qui meten lo món en error.
    Prec Déus trameta missatgers
    devots, scients e vertaders
    a conèixer que Déus home és.
    La Verge on Déu hom se fes
    e tots los sants d’ella sotmès
    prec que en infern no sia mès.
    Llaus, honor al major Senyor
    al qual tramet la mia amor
    que d’ell reeba resplendor.
    No són digne de far honor
    a Déu, tan fort són pecador,
    e són de llibres trobador.
    On que vage cuit gran bé far,
    e a la fi res no hi puc far,
    per què n’hai ira e pesar.
    Ab contrició e plorar
    vull tant a Déu mercè clamar
    que mos llibres vulla exalçar.
    Santedat, vida, sanitat,
    gauig, me dó Déus e llibertat,
    e guard-me de mal e pecat.
    A Déu me són tot comanat:
    mal esperit ne hom irat
    no hagen en mi potestat.
    Man Déus als cels e als elements,
    plantes e totes res vivents
    que no em facen mal ni turments.
    Dó’m Déus companyons coneixen’
    devots, lleials, humils, tements,
    a procurar sos honraments.

    Resposta

  109. mariona Says:

    He escollit aquest poema perquè és molt important per mi ja que el meu pare li va recitar a la meva mare quan es van casar i quan era petita sempre me’l deia.

    Resposta

  110. Ada Guilera Says:

    DESIG
    Recerco l’alba dins la nit obscura
    i se’m fan perdedors tots els camins.
    Recerco el cant de l’única font pura
    i totes les begudes són verins.
    Voldria que el perfum de blanca rosa
    ofegués la luxúria d’aquell nard.
    Voldria que el meu cor que ja no gosa,
    per l’amor no cregués que és massa tard.
    Una vela, només, i una atzavara;
    un mar ben blau i una blavor de cel;
    una joia callada i ben avara,
    i l’aquietament de tot anhel.
    I trobar-se, Senyor, que em fossis l’alba,
    i la vela i el mar i el cant d’amor;
    que em tornessis brillant l’ànima balba
    i ben clara la font d’aquest meu cor.

    Rosa Leveroni

    Resposta

  111. Àlex Says:

    LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT

    I llavors, Déu li va donar
    la Vida a l’home,
    i era tan bella i delicada
    que l’home no sabia
    què fer amb ella
    i sols era feliç dormint.
    Al dematí, però,
    tornava la congoixa
    i li venia aquell
    desig enorme de plorar,
    i duia als seus braços la Vida
    com qui duu un nen de bolquers,
    com qui duu un setrill de nitroglicerina…
    De vegades la duia com si fos un real
    i volia amostrar-la,
    però tots en tenien i no li feien cas,
    i callava, tristíssim…
    ¿Ja t’has menjat el berenar?

    Resposta

  112. Anna Says:

    PELS ESPAIS LLUMINOSOS S’ESTENEN MES MIRADES …
    Pels espais lluminosos s’estenen mes mirades
    sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
    lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
    lo mar amb sa infinita superba majestat.
    Les ones van i vénen amb son plomall d’escuma:
    ja s’alcen bullidores, ja cauen gemegant,
    ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
    ja estenen per la platja son transparent cristall.
    Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
    si llestes se’n van totes, més llestes tornaran.
    No és això lo que passa pels mars en què navego,
    on les ones que fugen se’n van per no tornar.

    Victor Balaguer

    Resposta

  113. millasolidaria2 Says:

    VORA LA MAR ÉS NADA

    Vora la mar és nada l’estimada
    i és olorosa de ruixim marí;
    té els canvis de la mar en la mirada
    i lliure es gronxa per un blau camí.

    Compta les veles a la matinada,
    veu a la tarda el cuejant botí,
    d’un so de mar és a la nit bressada;
    i el meu plany no li vaga de sentir.

    Amor, ensenya’m una veu novella
    de prou virtut: no pas la cantarella
    de l’aigua al vent o damnejant esculls:

    que al bon recer de l’oblidada quilla
    em valgui el so difós de la conquilla
    quan serem sols i aclucarem els ulls.

    Resposta

  114. Victor martinez Says:

    UN I TOTS
    Comprenc el meu lloc a l’Univers:
    formo part d’una gran Vida
    que acondueix els mons.
    No crec pas que ningú sigui
    una unitat separada de lluna
    a lluna…
    Tot està contingut en tot.
    Espelmes i planetes.

    Resposta

  115. Adrià Morgas Roig Says:

    Al damunt dels nostres cants
    aixequem una Senyera
    que els farà més triomfants.

    ¡Au, companys, enarborem-la
    en senyal de germandat!
    ¡Au, germans, al vent desfem-la
    en senyal de llibertat!
    ¡Que voleï! ¡Contemplem-la
    en sa dolça majestat!

    ¡Oh, bandera catalana!,
    nostre cor t’és ben fidel:
    volaràs com au galana
    pel damunt del nostre anhel;
    per mirar-te sobirana
    alçarem els ulls al cel.

    I et durem arreu enlaire,
    et durem, i tu ens duràs:
    voleiant al grat de l’aire
    el camí assenyalaràs.
    Dóna veu al teu cantaire,
    llum als ulls i força al braç.

    Resposta

  116. Guillem Escolar Says:

    He triat aquest poema perquè em transmet molts sentiments.
    Estenc la mà”

    Estenc la mà i no hi ets.
    Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
    més dòcilment i tot del que pensava.

    No tornaràs mai més, però en les coses
    i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
    de la vida que visc, no solitari
    sinó amb el món i tu per companyia,
    ple de tu fins i tot quan no et recordo,
    i amb la mirada clara del qui estimen
    sense esperar cap llei de recompensa.

    M. Martí i Pol

    Resposta

  117. Víctor Heredero Says:

    LES TOMBES FLAMEJANTS
    Fou una pàtria. Va morir tan bella,
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d’estrella
    sota de cada estrella un català.
    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit oïa
    com li anaven desvetllant el cor.
    Un dia es féu una claror d’albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremí una veu novella el cant dels cants:
    – Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants.

    Ventura Gassol

    Resposta

  118. Hugo Says:

    A Baby Sermon
    ~George MacDonald

    The lightning and thunder
    They go and come;
    But the stars and the stillness
    Are always at home.

    I Chose this poem it was easy for me to understand and it’s very small

    Resposta

  119. ivansegu Says:

    “Come,” said the Wind to the Leaves one day.
    “Come over the meadow and we will play.
    Put on your dresses of red and gold.
    For summer is gone and the days grow cold.”

    I choose these poem because it was easy for me to understand

    Resposta

  120. gilmagmagia Says:

    Tumbling
    ~Anonymous

    In jumping and tumbling
    We spend the whole day,
    Till night by arriving
    Has finished our play.

    What then? One and all,
    There’s no more to be said,
    As we tumbled all day,
    So we tumble to bed.

    I have chosen this poem because i love gimnàstics

    Resposta

  121. Ndwdijnwedijnwdenjo Says:

    LOOKING FORWARD

    When I am grown to man’s estate
    I shall be very proud and great,
    And tell the other girls and boy
    Not to meddle with my toys.

    Robert Louis Stevenson

    Resposta

  122. Èlia Says:

    Little Things
    ~Julia A. Carney

    Little drops of water,
    Little drains of sand,
    Make the mighty ocean
    And the beauteous land.

    And the little moments,
    Humble though they be,
    Make the mighty ages
    Of eternity.

    So our little errors
    Lead the soul away,
    From the paths of virtue
    Into sin to stray.

    Little deeds of kindness,
    Little words of love,
    Make our earth an Eden,
    Like the heaven above.

    I have chosen this poem because we’ve all had feelings in our childhood. I think it is very representative of our feelings when we were young.

    Resposta

  123. Natalia Says:

    The Little Doll
    ~Charles Kingsley

    I once had a sweet little doll, dears,
    The prettiest doll in the world;
    Her cheeks were so red and so white; dears,
    And her hair was so charmingly curled.

    But I lost my poor little doll, dears,
    As I played in the heath one day;
    And I cried for her more than a week, dears;
    But I never could find where she lay.

    I found my poor little doll, dears,
    As I played in the heath one day:
    Folks say she is terrible changed, dears,
    For her paint is all washed away,
    And her arm trodden off by the cows, dears,
    And her hair not the least bit curled:
    Yet for old sakes’ sake she is still, dears,
    The prettiest doll in the world.

    I Chose This poem becose I remember my infancy with my cousin when I play with dolls with them.

    Resposta

  124. martipardocomella Says:

    A Guinea Pig
    ~Anonymous (circa 1775)

    There was a little guinea pig,
    Who being little, was not big;
    He always walked upon his feet,
    And never fasted when he eat.

    When from a place he run away,
    He never at the place did stay;
    And while he run, as I am told,
    He never stood still for young or old.

    He often squeaked, and sometimes violent,
    And when he squeaked he never was silent.
    Though never instructed by a cat,
    He knew a mouse was not a rat.

    One day, as I am certified,
    He took a whim, and fairly died;
    And as I am told by men of sense,
    He never has been living since.

    I have chosen this poem because it has a beautiful rhythm .

    Resposta

  125. marta.m :) Says:

    What is pink? A rose is pink
    By the fountain’s brink.
    What is red? A poppy’s red
    In its barley bed.
    What is blue? The sky is blue
    Where the clouds float through.
    What is white? A swan is white
    Sailing in the light.
    What is yellow? Pears are yellow,
    Rich and ripe and mellow.
    What is green? The grass is green,
    With small flowers between.
    What is violet? Clouds are violet
    In the summer twilight.
    What is orange? Why, an orange,
    Just an orange!

    I have chose this poem because rhyme so much.

    Resposta

  126. sergi90 Says:

    Caterpillar
    ~Christina Rossetti

    Brown and furry
    Caterpillar in a hurry,
    Take your walk
    To the shady leaf, or stalk,
    Or what not,
    Which may be the chosen spot.
    No toad spy you,
    Hovering bird of prey pass by you;
    Spin and die,
    To live again a butterfly.

    I like very much because I’m identify wen I was a child and I caches caterpillar.

    Resposta

  127. Daniela <3 Says:

    Little Things
    ~Julia A. Carney

    Little drops of water,
    Little drains of sand,
    Make the mighty ocean
    And the beauteous land.

    And the little moments,
    Humble though they be,
    Make the mighty ages
    Of eternity.

    So our little errors
    Lead the soul away,
    From the paths of virtue
    Into sin to stray.

    Little deeds of kindness,
    Little words of love,
    Make our earth an Eden,
    Like the heaven above.

    I have chosen this poem because i like so much.

    Resposta

  128. Martina Says:

    I wrote your name in the sky,but the wind blew it away.
    I wrote your name in the Gand but the waves washed it away
    I wrote your name in my heart and forever it will stay.

    I have chosen this poem because I like his meaning and it’ s easy to understand.

    Resposta

  129. mikicnb Says:

    Eletelephony
    ~Laura Richards

    Once there was an elephant,
    Who tried to use the telephant-
    No! No! I mean an elephone
    Who tried to use the telephone-
    (Dear me! I am not certain quite
    That even now I’ve got it right.)

    Howe’er it was, he got his trunk
    Entangled in the telephunk;
    The more he tried to get it free,
    The louder buzzed the telephee-
    (I fear I’d better drop the song
    Of elephop and telephong!)

    Resposta

  130. luarestibalez Says:

    BED IN SUMMER
    In Winter I get up at night
    And dress by yellow candle light.
    In Summer, quite the other way,
    I have to go to bed by day.

    I have to go to bed and see
    The birds still hopping on the tree,
    Or hear the grown-up people’s feet
    Still going past me in the street.

    And does it not seem hard to you,
    When all the sky is clear and blue,
    And I should like so much to play,
    To have to go to bed by day?

    I like this poem because it talks about a very beautiful summer. This poem follows a rhythm that makes you feel like the protagonist of the poem.
    Also it uses very visual adjectives and very beautiful images and comparisons.

    Resposta

  131. nilgasso Says:

    In jumping and tumbling
    We spend the whole day,
    Till night by arriving
    Has finished our play.

    What then? One and all,
    There’s no more to be said,
    As we tumbled all day,
    So we tumble to bed.

    I chose this poem because I like the rhyme, and I also like the words that uses because they are easy to understand. I like also the meaning of the poem.
    Also, I like this poem because I like tumbling and jump like the boy.

    Resposta

  132. annasayrach Says:

    I have chosen this poem because it makes me remember when I was little and in school the English teacher’s sang this poem. The song has a beautiful rhythm.

    Twinkle, twinkle, little star,
    How I wonder what you are!
    Up above the world so high,
    Like a diamond in the sky.

    When the blazing sun is gone,
    When he nothing shines upon,
    Then you show your little light,
    Twinkle, twinkle, all the night.

    Then the traveler in the dark,
    Thanks you for your tiny spark,
    He could not see which way to go,
    If you did not twinkle so.

    In the dark blue sky you keep,
    And often through my curtains peep,
    For you never shut you eye,
    Till the sun is in the sky.

    As your bright and tiny spark,
    Lights the traveler in the dark-
    Though I know not what you are,
    Twinkle, twinkle, little star.

    Resposta

  133. noavives Says:

    Winter Time
    ~Robert Louis Stevenson

    Late lies the wintry sun a-bed,
    A frosty, fiery sleepy-head;
    Blinks but an hour or two; and then,
    A blood-red orange, sets again.

    Before the stars have left the skies,
    At morning in the dark I rise;
    And shivering in my nakedness,
    By the cold candle, bathe and dress.

    Close by the jolly fire I sit,
    To warm my frozen bones a bit;
    Or with a reindeer-sled, explore
    The colder countries round the door.

    When to go out, my nurse doth wrap
    Me in my comforter and cap,
    The cold wind burns my face, and blows
    Its frosty pepper up my nose.

    Black are my steps on silver sod;
    Thick blows my frosty breath abroad;
    And tree and house, and hill and lake,
    Are frosted like a wedding-cake.

    I like this poema because speake about the winter and I like the winter. Few days ago we were to winter and i played with snow in the Cerdanya and this poem remember this days. The snow, the sledges… The WINTER.

    Resposta

  134. xavierumbert Says:

    I have choose that poem because it’s short and it’s funny

    What does the bee do?
    Bring home honey.
    And what does Father do?
    Bring home money.
    And what does Mother do?
    Lay out the money.
    And what does baby do?
    Eat up the honey.

    Resposta

  135. paulaportafoli Says:

    What is pink? A rose is pink
    By the fountain’s brink.
    What is red? A poppy’s red
    In its barley bed.
    What is blue? The sky is blue
    Where the clouds float through.
    What is white? A swan is white
    Sailing in the light.
    What is yellow? Pears are yellow,
    Rich and ripe and mellow.
    What is green? The grass is green,
    With small flowers between.
    What is violet? Clouds are violet
    In the summer twilight.
    What is orange? Why, an orange,
    Just an orange!

    I like this poem because compare the colours very well

    Resposta

  136. Àlex Serrano Says:

    I choose this poem because I like the sound and the poem is about winter and summer, my favorite seasons.

    In Winter I get up at night
    And dress by yellow candle light.
    In Summer, quite the other way,
    I have to go to bed by day.

    I have to go to bed and see
    The birds still hopping on the tree,
    Or hear the grown-up people’s feet
    Still going past me in the street.

    And does it not seem hard to you,
    When all the sky is clear and blue,
    And I should like so much to play,
    To have to go to bed by day?

    Resposta

  137. jordifiestas Says:

    I have choose that poema because I like this animal and the rhythm

    Caterpillar

    Brown and furry
    Caterpillar in a hurry,
    Take your walk
    To the shady leaf, or stalk,
    Or what not,
    Which may be the chosen spot.
    No toad spy you,
    Hovering bird of prey pass by you;
    Spin and die,
    To live again a butterfly.

    Resposta

  138. Annagarcia10 Says:

    I have been waiting for this moment
    and now I’m beneath it,
    looking up to it, spell bound.
    Above is the great blue,
    the first great summer blue
    of the year,
    and it pulls me,
    surrounds me,
    fills me with warmth.

    The clouds have disappeared,
    all is clear above and
    beyond the great blue grows.

    The warm rays of summer
    spread out in the blue,
    stretch and welcome us
    and we are beneath it,
    knowing with pleasure that
    it’s going to be sunny all day.

    I like this poem because I really want to get that summer and spend fun times with my friends, without studying.

    Resposta

  139. valeria1515 Says:

    Bed in Summer
    ~Robert Louis Stevenson

    In Winter I get up at night
    And dress by yellow candle light.
    In Summer, quite the other way,
    I have to go to bed by day.

    I have to go to bed and see
    The birds still hopping on the tree,
    Or hear the grown-up people’s feet
    Still going past me in the street.

    And does it not seem hard to you,
    When all the sky is clear and blue,
    And I should like so much to play,
    To have to go to bed by day?

    I like this poem because i missing summer.

    Resposta

  140. mireialahoz Says:

    LITTLE THINGS
    ~Julia A. Carney~

    Little drops of water,
    Little drains of sand,
    Make the mighty ocean
    And the beauteous land.

    And the little moments,
    Humble though they be,
    Make the mighty ages
    Of eternity.

    So our little errors
    Lead the soul away,
    From the paths of virtue
    Into sin to stray.

    Little deeds of kindness,
    Little words of love,
    Make our earth an Eden,
    Like the heaven above.

    I chose this poem because it talk about the little things of the life

    Resposta

  141. Bielsalvat Says:

    Where the acorn tumbles down,
    Where the ash tree sheds its berry,
    With your fur so soft and brown,
    With your eye so round and merry,
    Scarcely moving the long grass,
    Fieldmouse, I can see you pass.

    Little thing, in what dark den,
    Lie you all the winter sleeping?
    Till warm weather comes again,
    Then once more I see you peeping
    Round about the tall tree roots,
    Nibbling at their fallen fruits.

    Fieldmouse, fieldmouse, do not go,
    Where the farmer stacks his treasure,
    Find the nut that falls below,
    Eat the acorn at your pleasure,
    But you must not steal the grain
    He has stacked with so much pain.

    Make your hole where mosses spring,
    Underneath the tall oak’s shadow,
    Pretty, quiet harmless thing,
    Play about the sunny meadow.
    Keep away from corn and house,
    None will harm you, little mouse.

    Resposta

  142. Adrià Morgas Roig Says:

    From that high apple-tree, my love,
    That somehow bent in Eden
    Its branches down above the sleeping pair

    (Mouth near to mouth, plaited together,
    Bread newly baked in god’s great oven)…
    From that early happy grove

    I think your fingers bring me
    Leaves, your mouth air and water.
    Through your kisses, I, time’s prisoner,

    Undo the stubborn bolts and enter
    Where none have gone before. Your body
    Is my wild apple-tree, my poor man’s treasure.

    Resposta

  143. tomassalvador88 Says:

    At The Mountainside

    fresh breeze and snowcapped peaks
    sky inked with pale blue
    the water at the lake is crystal clear
    the green grass, cows silently chew
    the little girl at the lowest hill
    is seen plucking flowers
    red, blue, yellow and purple
    all seem to have some kind of power
    the clouds are moving at snail’s pace
    and all seems so quite and peaceful
    everything is so mesmerizing
    that away from it you cannot be pulled

    I like this poem, because it bings me peace

    Resposta

  144. Sara Says:

    When to the sessions of sweet silent thought
    I summon up remembrance of things past,
    I sigh the lack of many a thing I sought,
    And with old woes new wail my dear time’s waste:
    Then can I drown an eye, unused to flow,
    For precious friends hid in death’s dateless night,
    And weep afresh love’s long since cancelled woe,
    And moan the expense of many a vanished sight:
    Then can I grieve at grievances foregone,
    And heavily from woe to woe tell o’er
    The sad account of fore-bemoaned moan,
    Which I new pay as if not paid before.
    But if the while I think on thee, dear friend,
    All losses are restor’d and sorrows end.

    Shakespeare

    Resposta

  145. Víctor Heredero Sofia Françes Says:

    I BRING you with reverent hands
    The books of my numberless dreams,
    White woman that passion has worn
    As the tide wears the dove-grey sands,
    And with heart more old than the horn
    That is brimmed from the pale fire of time:
    White woman with numberless dreams,
    I bring you my passionate rhyme.

    I hope you will lie it.

    Resposta

  146. Lüa Says:

    MEETING:

    Conrad AikenWhy do I look at you? Why do I touch you? What do I seek in you, woman,
    That I should to meet you again?
    Why must I sound once more your abysmal anothingnees,
    And draw up only pain?
    Hard, hard, I stare at you watery ayes; yet am not convinced, Now no more than ever before,
    That they are only two mirrors reflecting the sky’s blank light,
    That, and nothing more.
    And I press my body against your body, as thoungh I hoped to break
    Clean through to another sphere;
    And I strive to speak to you with a speech beyond my speech,
    In which all things are clear;
    Till exhausted I drown once more in your abysmal nothingnees,
    And the cold nothignees of me:
    You, laughing and crying in this ridiculous room,
    With your had upon my knee;
    Crying because you think me perverse and unhappy; and laughing
    To find our love so strange;
    Our eyes fixed hard on each other in a last blind desperate hope
    That the whole world might change.

    I like very much this poem because i find it very sentimental and very interesting.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: